-Mira que arriba a ser estúpida aquella senyora...-Va remugar ell amb veu baixa.- Molt mal geni i molt mal caràcter, però s’ho ha cregut tot. De vegades al•lucino amb les confiances que té la gent, de debò. Però en fi, què més dona si la jugada m’ha sortit bé.
Les dues se’l van mirar, encara amb el cos tremolant de l’ensurt.
-Professor, realment calia espantar-nos d’aquesta manera?- Li preguntà la Nora amb la mà al pit.
-Home, si voleu aconseguir aquella carta, sí.-Va respondre.- És que l’any que ve faré classes d’interpretació a uns alumnes i això ha estat com una mena d’assaig. Ho he fet força bé, no?
-Si ho ha fet bé diu...jo per poc no surto cames ajudeu-me!- Exclamà la Ivet.
Els tres van riure sota el nas, intentant no fer gaire soroll perquè no sortís tota aquella gentada un altre cop.
-Doncs me’n alegro, llavors. Au filles, anem a buscar el rei de piques, que ens estarà esperant.- Va dir el senyor Martí sense més remordiments.
I van començar a caminar a pas ràpid pel passadís. L’Alícia li havia explicat tot al seu marit, doncs ella preveia que aquella nit passaria alguna cosa relacionada amb el somni de la Nora, i les seves prediccions respecte a aquell tema només fallaven un cop cada mil. Ara només faltava trobar la carta. Realment seria tan fàcil com havia estat enganyar als guàrdies?
Arribaren fins a una porta. Bé, si és que realment es podia dir així...més ben dit semblava una porteta per gossos, però una mica més ample.
-Genial, i ara com passarem per aquí?- Es queixà la Ivet.
-Doncs passant, és així de fàcil.- Va dir la Nora tota triomfant ajupint-se.
S’estirà al terra boca avall, i fent força amb els braços va travessar la porteta. La seva amiga se la mirà alçant les celles.
-Mai he arribat a pensar que ser baixeta tingués tants avantatges...-Va dir.
-Va, Ivet, ara et toca a tu. Jo t’empento i veuràs com sí que hi caps- L’animà el senyor Martí.
Ella esbufegà lleugerament i s’ajupí per repetir el procediment que havia fet la Nora. Un cop a terra, el professor va empentar-la per les cames i la Ivet passà a l’altre banda. El senyor Martí va tindre que buscar-se-les ell sol, però com era bastant prim no van haver-hi molts problemes. Això sí, es cansà més del compte.
-Mare meva, això d’arrossegar-se pel terra és molt esgotador...- Va dir entre respiracions.
Però al alçar la vista es va aturar sobtadament. Es tractava d’una sala molt ample, tota ella envoltada de miralls. I a part d’una caixa forta posada sobre una taula, no hi havia res més. La carta tenia que estar allà guardada per força.
-Bah, típic de pel•lícules...el súper objecte que hem de trobar està protegit dins d’una caixa forta. I segur que després ens apareix algun monstre i ens espanta.- Bromejà la Ivet.
La Nora i el senyor Martí van frunzir les celles. Allò no podia ser...l’Albert havia construït tot un passadís amb tantes proteccions, perquè després la carta estigui a dins d’una trista caixa forta? Quina decepció i quina poca originalitat. Però en fi, millor que no s’empatollessin gaire i que l’obrissin, no fos cas de que algun dels guardians tornés. Almenys la Nora podria trobar-se amb l’Òscar d’una vegada per totes.
-Ara passa el mateix que a l’ascensor. Com redimonis sabrem la contrasenya?- Preguntà la Nora.
El professor va treure de la seva butxaca un paper de llibreta de color groc. Hi havia una seqüència de nombres apuntada, que va començar a marcar amb la rodeta de la caixa forta, sense mirar-se a les nenes i dir res.
-Però, però, senyor Martí...què està fent? I aquest paper?- S’estranyà la Ivet
-És que no ho veieu? La meva dona si fa les coses, les fa bé. Segons ella, aquestes xifres no ens donaran la resposta immediata, però ens ajudaran molt. Ara veurem a què es refereix...-Va respondre mentre acabava de girar la rodeta.
La porta s’obrí amb un grinyol. No hi havia res, estava completament buida. Els tres es miraren entre ells, desconcertats. Era impossible que l’haguessin robat, doncs estava massa protegida i era claríssim que al passadís no hi podia accedir una persona qualsevol.
De sobte, un dels miralls es va trencar amb un cop sec. El professor apartà a les dues noies, però un trosset de vidre va arrossegar el dit gros de la Ivet, fent-li un lleuger tall. Es queixà de dolor, tot llepant-se la ferida.
-Què significa això?!- Va preguntar la Nora histèrica, mirant a totes bandes.
El senyor Martí va veure una mena de bastó de policia amagat a una cantonada, i només ell va arribar a la conclusió de per què estava allà. No dubtà en anar a buscar-lo.
-Quedeu-vos allà, no us mogueu!- Va cridar a distància.
L’agafà amb les dues mans, i va començar a trencar els miralls un per un, apartant-se després per evitar que els vidres li ferissin. Les dues noies es quedaren bocabadades.
-Professor, què està fent?!- Bramà la Ivet sense moure’s del seu lloc.-Pari, s’acabarà fent mal!
Ell no va fer cas. Tenia les coses clares: si el vidre s’havia fet miques era per algun motiu. Probablement darrere d’algun d’ells estaria la carta amagada.
Provà de trencar un quart mirall, però aquesta vegada la jugada no va sortir bé. Per més fort que piqués, no es partia de cap de les maneres. Acte seguit, mentre el senyor Martí estava concentrat en la seva feina, una lleugera ràfega de vent fa fregar les galtes de les dues amigues. Es fixaren en un tros de paret que havia quedat descobert al partir un dels vidres. Tenia una escletxa, i d’aquella escletxa, va començar a sobresortir un petit objecte de color blanc.
La Nora s’apropà poc a poc, disposada a agafar allò que tant de temps portava buscant. Allò que li havia provocat tants impediments, aquell impediment, la clau de tota aquesta història.
Va treure la carta de l’escletxa, observant-la amb atenció. Un rei dibuixat, acompanyat de dues piques i una lletra K a cada cantó.
-Això sí que l’Alícia no ho havia previst...- Es sorprengué el senyor Martí.
-Ho veieu? Ja deia jo que era massa normal que estigués dins d’una caixa forta- Va dir la Ivet tota triomfant.
De sobte, totes tres van sentir com una olor a cloroform s’apoderava dels seus sentits.
-Un moment...què és això?- Preguntà la Nora ensumant.
El professor va ser l’únic que reaccionà a temps i marxà de la sala, potser perquè era conscient de que la seva feina havia acabat allà. Ara era el moment de deixar actuar a la Nora, i per això, va caure a terra adormida, acompanyada de la seva amiga inseparable, la Ivet.
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.
No hay comentarios:
Publicar un comentario