Només per tu - Part II

-JULIO!- Cridà la petita Cristina. Estava molt i molt enfadada.

-Jo no he sigut!- Es queixà el nen.

Ella va agafar amb impotència i mala bava totes les seves joguines i les va guardar a la bossa de plàstic.

-Però que no he sigut jo, t’ho juro...

-Em dóna igual! No et deixaré les meves joguines mai més!

-És que estava fent el pastís i un nen m’ha emputxat  i...

-QUE CALLIS!

El Julio emmudí. Mai havia arribat a imaginar que una persona no adulta li pogués fer tant de mal. Els seus ulls s’humitejaren...i plorava. Una llàgrima acariciava dolçament la seva galta, una dolçor gens agradable. Després, va arrancar a córrer i la Cristina el va veure marxar sense avançar ni un pas per seguir-lo.

I ara, què? Què se suposava que havia de fer? No sabia exactament quina reacció emetre. Va sentir-se menyspreable, molt menyspreable. A l’escola sempre li deien que fent mal a la gent només aconseguies fer-te mal a tu mateix, i en aquells moments comprovà fins a quin punt era certa aquella afirmació.

Mentrestant, les dues senyores seguien compartint anècdotes divertides sobre els seves famílies.

-Doncs la meva Cristina al néixer pesava un quilo dos-cents grams, imagini...quina criatura tant lletja, tota escanyolida!- Bromejava la Carme tot pelant les pipes.

Però la mare del Julio havia desviat l’atenció cap al seu fill. El veié allà assegut al mur, amagant el cap entre les seves cametes.

-Esperi un segon...Julio! Julio, vine aquí!- El va cridar amb aquella típica i excessiva preocupació de mare.

No obstant, la Carme va dir-li que el deixés estar. Sabia perfectament que la seva filla estaria implicada i volia veure com se’n sortien tots dos sols.

La Cristina tenia ben clara la solució: demanar perdó. Però no un perdó qualsevol, havia de ser sincer, de cor. Va rumiar una estona: “A veure...com era allò? Allò que li fa el pare a la mare quan la mare s’enfada...” (no mal interpreti, estimat lector).  No trigà gaire en recordar-se’n, i estava segura de que funcionaria. Amb aquest pensament ben clar, va dirigir-se cap al Julio. Era important arribar-hi aviat, no fos cas que es penedís d’haver jugat amb ella i es busqués uns altres amics.

No trigà més de deu segons. L’escoltà plorar en silenci, empassant-se els gemecs i les llàgrimes, com si no volgués explicar a ningú el que havia passat.

Ara era el moment.

-Ho sento molt Julio. No ho tornaré a fer.- Va dir amb tota la sinceritat de dins.

I sense cap tipus de dubte ni remordiment, deixà que els seus llavis besessin la galta del nen. Aquella dolçor si que va resultar agradable.










Amb el pas dels dies l’amistat entre el Julio i la Cristina s’anà fent cada cop més intensa. Poc a poc s’endinsaven més en els seus gustos, els seus dibuixos preferits i s’ajuntaven amb altres nens a jugar. Les seves respectives famílies també començaren a ajuntar-se i això els anava perfecte per passar més estona junts.

Era una nit de dimecres quan el petit Julio corria entre les taules del sopar que el barri havia preparat per tothom. La música a tot volum es filtrava per les seves oïdes mentre tractava d’esbrinar on havia anat la seva amiga. Però no trigaria gaire.

Com era obvi, la Cristina dormia. Estirada plàcidament sobre dues cadires plegables, els seus somnis s’enfonsaven en la seva jaqueta verda que utilitzava com a manta. Ningú podria robar-li el descans...excepte una persona.

-Cris?- Digué el Julio mirant les seves parpelles relaxades.

No va sorgir efecte.

-Va, no dormis...- Remugà com a segon intent.

Acompanyà aquestes paraules amb uns petits tocs a l’espatlla, que poc a poc van esdevenir una molèstia per a la nena. Ella es va fregar els ulls.

-Què passa?- Preguntà badallant.

El Julio va romandre uns segons uns segons en silenci per comprovar que cap adult estigués per ells. Després, va xiuxiuejar:

-Hi ha un monstre al parc.

Així, sense afegir res més. La petita Cristina frenà en sec tots els seus moviments, tot i que encara estava una mica debilitada per la son.

-Un monstre?

-Sí. T’ho juro.

-Però què era? Un drac? O un gegant?

-No ho sé. Brillava molt i m’he espantat.

La nena es posà dempeus i es dirigí cap a una de les taules.

-Anem, segurament tindrà gana- Digué ben decidida tot agafant un trosset de pernil salat.

El Julio va quedar-se astorat. Anar a buscar un monstre? Quina mena de bogeria era aquella? Sabia perfectament que als monstres no els agradava el pernil, sinó els nens, i aquell pensament l’esgarrifava fins més no poder. La Cristina en canvi, semblava estar molt i molt tranquil•la, com si el que anessin a fer fos totalment normal.

-Segur que no fa por- Assegurà pujant la rampa que portava al parc.

Tot estava completament fosc, ni punt de comparació amb l’alegria i la diversió dels matins. No, es clar que no...aquell ambient era tot el contrari.




la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.