Què amaguen els teus ulls - Capítol 3

Segons després, el Marc va caure sobre una pila de fulles seques. Les apartà ràpidament amb la mà al front, mentre sospirava tractant de recuperar el componiment. Un cop va acabar de situar-se, es trobà a la seva amiga dempeus.

-Marc! Mare meva...sort que per fi trobo a algú conegut!- Va dir tota espantada.

-Com? Però si has estat tu qui m’ha indicat vindre fins aquí- Respongué el noi.

La Mireia va callar en sec. Empassà saliva.

-Que jo...t’he indicat...què?- Va preguntar estranyada.

El Marc esbufegà exageradament.

-Sisplau Mireia, no em menteixis, fes el favor...-Li va dir.

-Que no t’estic mentint! Fa estona que m’he perdut en aquest bosc i m’estic pelant de fred...-Insistí la nena cobrint-se amb els braços.

El Marc va decidir oblidar allò últim i va observar al seu voltant. Arbres, no hi havia altra cosa que arbres secs amb restes de neu. El cas és que no tenia ni la més mínima idea d’on estava, i l’única cosa que li interessava era sortir d’allà.

-Bé, alguna idea de què podem fer?- Va preguntar.

-Allà al fons hi ha una casa, però sembla que està abandonada- Respongué la Mireia assenyalant una mansió molt vella que sobresortia de la penombra.

El Marc va repassar breument els voltants. No hi havia altra opció.

-Perfecte, ens refugiarem allà fins que es faci de dia- Va dir sense més remordiment.- Anem-hi.

-Però espera, hi ha una cosa que encara no t’he dit. Mira, hi ha un petit problema i és que...-Començà a explicar la Mireia.

Ell no va fer el més mínim cas i continuà caminant recte. Només li importava estar fora de perill, encara que fos sota terra o dins d’una casa absolutament destrossada.

Després d’un parell de minuts caminant, un riu congelat els hi bloquejà el pas.

-Fantàstic, el que faltava per veure- Va queixar-se el Marc de braços creuats.

-És el que et volia dir abans, però tu no m’has fet cas...-Remugà la Mireia amb una mica de mala gana.-A més, segur que si posem un peu això es trenca.

El Marc va observar el gel atentament. Potser no era tan difícil travessar-lo si posava en pràctica la idea que se li acabava d’ocórrer.

-Creuarem el riu a poc a poc, passa per passa- Explicà tot assenyalant a l’altra banda.- Però hem d’anar coordinats, perquè sinó farà contrapès i caurem a l’aigua. Entesos?

La Mireia afirmà amb el cap, tot empassant saliva, nerviosa. Era arriscat, però per tenir un lloc on dormir, el que fos.

Van posar el peu dret sobre el gel. Després, l’esquerre, i així successivament. Avançaven lentament, i de moment semblava que tot anava bé. Tot, fins arribar a la meitat del riu congelat.

Un lleu cruixit obligà als dos amics a aturar-se en sec.

-Marc, mira això...-Li va dir la Mireia amb un fil de veu, assenyalant cap a baix.

Ell seguí el dit de la nena. Una esquerda estava a punt de dividir en dos el gel, i amenaçava amb trencar les úniques esperances del Marc. Però ell no ho permetria, de cap de les maneres.

-CORRE!- Bramà accelerant el pas per la via ràpida.

El gel es trencà rere els seus peus, a la distància justa i suficient per que els hi donés temps a fugir. Tot el riu va quedar partit en grans trossos, uns trossos que afortunadament no toparen amb el pas dels dos joves.

-Ha anat de poc...-Va manifestar la Mireia entre gemecs.-Però, si s’ha trencat el gel, com ens ho farem per tornar demà al matí?

El Marc esbufegà esgotat.

-No ho sé, Mireia, no ho sé. Ja trobarem una solució, ara estic massa cansat com per posar-me a pensar- Va dir anant cap a la mansió.-Anem a veure què tal s’està aquí dins.

Palpà les parets amb molta delicadesa. Els maons que la formaven estaven ja molt vells i desgastats, i segurament l’interior de la cara seria tres quarts del mateix. El Marc volia comprovar-ho, així que va obrir la porta molt lentament i va entrar a dins, seguit de la Mireia.



la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.

Què amaguen els teus ulls - Capítol 2

Unes ràfegues de vapor van obrir les portes de l’armari a la força. Envaïren el local per la via ràpida, i això va produir també que totes les safates amb els panellets i les castanyes caiguessin a terra.

-Nois, pirem d’aquí!-Bramà el Mikel arrancant a córrer.

El Marc el va seguir fins a la porta. Intentaren obrir-la tots dos, però per molta força que fessin, no hi havia manera.

-No pot ser, algú l’ha tancat des de l’altra banda...-Va dir el Marc amb les celles frunzides.

Acte seguit desvià la seva atenció cap a l’Àlex. El seu rostre s’havia tornat completament pàl•lid, i el blanc dels seus ulls havia desaparegut. Ara tenia la mirada completament fosca. La Joana estava al seu costat, tractant de reanimar-lo, però no era allò el que ell necessitava.

-Àlex, Àlex...què t’ha agafat?! Sisplau contesta’m, DIGUES ALGUNA COSA!- Suplicava ella desesperadament mentre estirava del coll de la seva samarreta.

No obstant, no va caldre que l’Àlex li respongués per entendre què li passava. Una de les ràfegues de vapor penetrà en l’estómac de la Joana, i rere una petita arcada, va cobrar l’aspecte misteriós del seu amic.

-Ah, ja t’entenc, és per allò, oi?- Li digué amb molta seguretat, ja que de seguida va esbrinar de què anava el tema.

-Exacte. Hem de conscienciar als altres...-Xiuxiuejà l’Àlex molt seriós.

El Marc i el Mikel estaven molt dubtosos. No sabien si anar a fer alguna cosa, o quedar-se al costat de la porta allà, morts de por. Bé, realment ja ho estaven, tenien el cos tremolant com un flam. Què els hi estava passant als seus amics? Els hi passaria el mateix a ells dos?

El Nil caigué a terra, i com l’Igor el tenia agafat de la mà, ell també va caure. Els dos es miraren entre ells, no entenien el per què. Però al alçar la vista es van adonar.

-Encarrega’t tu del petitó. Jo aniré a per ell...-Digué la Joana amb la veu ronca, mirant a l’Igor fixament.

I acte seguit, el va agafar pel coll de la samarreta amb molta serietat, com si volgués penetrar en la seva ment. L’Àlex va fer el mateix amb el Nil.

Rostre pàl•lid, ulls negres. Els efectes havien estat els mateixos. Ara només faltaven dos Polseres.

-Oh no...jo no penso deixar que aquells em facin coses rares- Va dir el Mikel intentant obrir la porta novament.

-I jo tampoc, està clar- Afirmà el Marc- Ha d’haver alguna manera de sortir d’aquest infern.

El fluorescent que il•luminava el local esclatà d’un cop sec. El Marc va perdre de vista al seu amic, havia desaparegut del mapa completament, i només veia a la resta de Polseres, envaïts per aquella cosa estranya que havia entrat dins de les seves ànimes.

Entre la foscor del terra invisible va sobresortir un petit forat envoltat de boira. Aquella boira poc a poc va anar formant una estructura rodona, que més tard es transformà en el rostre d’una nena molt maca. Es tractava de la Mireia, la germana de la Joana.

-Marc, vine, salta per aquí...-Li digué amb aquella veu tan dolça que la caracteritzava.

Ell se la va mirar amb els ulls mig tancats. Dubtava de si aquella era la Mireia realment, o si era ell que començava a tenir visions.

-Però, i els altres?- Li preguntà.

-No et preocupis per ells, estan posseïts. Et faran mal si no marxes d’aquí- Va respondre ella.

El Marc mirà cap a la dreta. El Mikel estava completament atrapat per la resta de Polseres, pels seus propis amics. El tenien acorralat per totes bandes i l’agafaven de la samarreta amb força perquè no fugís.

-Ni se t’acudeixi saltar! És una trampa!-Va advertir-li ell intentant alliberar-se de totes aquelles mans.

El Marc se’l va mirar amb por. Després, tornà a girar el cap.

 -Fes-me cas, Marc. Confia en mi- Insistia la Mireia.

Tot i les advertències del Mikel, alguna cosa li deia que la seva amiga tenia raó. Si no tocava el dos d’allà, ell també podria patir les conseqüències. I com molt bé entendreu, el Marc no tenia gens de ganes de que se li enfosqués la mirada, se li posés la cara blanca, i comencés a fer el mateix amb altres persones.

Afirmà amb el cap, i ben decidit, saltà dins el forat. A partir de llavors, no va tornar a saber res més d’aquell local, ni d’aquella nit de Castanyada. Però encara eren les dotze passades, i quedaven molts fets per davant...



la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.

Què amaguen els teus ulls - Capítol 1

El rellotge de polsera del Marc marcava dos quarts d’onze. En aquelles hores es trobava a un local prop del barri d’Hostafrancs, celebrant la castanyada amb els seus amics els Polseres. Bé, més que amics, ell els considerava germans. Per això s’havien posat d’acord per gaudir d’aquella nit tan especial tots junts.

Era una sala força espaiosa, propietat del pare de l’Igor. Havien col•locat taules plenes de menjar, però ja era bastant tard i ara les castanyes i els panellets eren els protagonistes del pica-pica. El Marc va agafar-ne un de pinyons i li va fer una mossegada.

-Àlex, la teva mare és una gran cuinera. Li han quedat boníssims!- Li deia al seu amic mentre se l’empassava poc a poc.

-Doncs a casa en tenim per donar i per vendre. No ens queda més remei que menjar-nos-els de postres, sinó el meu pare es posa com una fúria –Explicà l’Àlex.-De debò que no ho entenc. Quina obsessió tenen els adults amb no llençar el menjar...

El Marc va lliure lleugerament. Acte seguit, al desviar la vista, pogué veure al Mikel rondant d’un costat a l’altre, com si estigués buscant a algú.

-Ei, on són els altres? Fa estona que no els veig per aquí- Va dir avançant i retrocedint el pas contínuament.- En fi, ja apareixeran. Vaig a fer un riuet nois, ara torno!

Però tot just obrí la porta del lavabo, uns crits el van obligar a tornar enrere. Es tractava dels tres Polseres que faltaven, disfressats amb la intenció d’espantar al primer que passés, en aquest cas al Mikel. El Nil portava tota la cara pintada de verd, mentre que l’Igor s’havia decantat més per una dentadura de vampir. Per una altra banda, la Joana havia decidit deixar-se el cabell solt i despentinat, decorat amb dues banyes de dimoni que sobresortien del seu serrell.

-Ho heu vist? Se li han caigut els calçotets de l’espant!- Va exclamar l’Igor rient sense parar.

-Oh i tant, xoqueu aquests cinc!- Digué el Nil alçant la mà. Els altres dos van fer el mateix al seu compàs.

Ni l’Àlex ni el Marc van poder contenir el riure. L’únic que es mantenia mínimament seriós era el Mikel, però tots sabien que s’havia pres la broma d’allò més bé.

-Per què feu això? No estem als Estats Units, aquí no es celebra Halloween- Digué amb una petita rialla.

-I per què no? Tinc uns amics que són de Califòrnia, i he anat més d’un any a passar el Halloween amb ells. És d’allò més curiós, trobo que nosaltres també ho podríem fer- Explicava la Joana.

-Sí, és molt divertit! Juguem a la ouija?- Va proposar el Nil.

L’Àlex va anar cap a ell i li rodejà l’espatlla amb el braç dret.

-Au Nil, maco, fes el favor de no dir aquestes bajanades. Està clar que aquests jocs no són més que invents per espantar a la gent.- Opinava ell.

-Sí sí, totes les bajanades que vulguis, però a mi m’ha caigut el panellet al terra del crit que heu fet...-Va dir el Marc mirant cap a baix.

Tots desviaren la vista cap a on ell mirava. Es podia veure el panellet de pinyons completament polvoritzat, sobre una rajola d’aquell terra de color negre. Els sis van començar a riure exageradament. No obstant, el Marc no va dubtar en agenollar-se a agafar els pinyons que havien quedat escampats. Se’ls posà sobre el palmell de la mà.

-Heu assassinat al meu panellet, i ara pagareu les conseqüències...-Va dir amb les celles frunzides, fingint estar molt indignat.

Però de sobte, els pinyons lliscaren per la seva mà, caient a terra poc a poc. Les taules van començar a tremolar.

-Marc, para ja sisplau, aquestes bromes sí que no fan gràcia- Li demanà la Joana.

-Com? Si jo no estic tocant absolutament...res- Va dir amb un fil de veu, mirant d’un costat a l’altre.

Les sacsejades eren cada vegada més intenses. Aquestes van provocar que es trenquessin les copes que hi havia dins l’armari de les begudes. El pany començà a girar poc a poc, a punt de deixar veure una cosa que esgarrifaria als Polseres. Una cosa, que probablement faria diferent aquella nit de la resta.



la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.