Unes ràfegues de vapor van obrir les portes de l’armari a la força. Envaïren el local per la via ràpida, i això va produir també que totes les safates amb els panellets i les castanyes caiguessin a terra.
-Nois, pirem d’aquí!-Bramà el Mikel arrancant a córrer.
El Marc el va seguir fins a la porta. Intentaren obrir-la tots dos, però per molta força que fessin, no hi havia manera.
-No pot ser, algú l’ha tancat des de l’altra banda...-Va dir el Marc amb les celles frunzides.
Acte seguit desvià la seva atenció cap a l’Àlex. El seu rostre s’havia tornat completament pàl•lid, i el blanc dels seus ulls havia desaparegut. Ara tenia la mirada completament fosca. La Joana estava al seu costat, tractant de reanimar-lo, però no era allò el que ell necessitava.
-Àlex, Àlex...què t’ha agafat?! Sisplau contesta’m, DIGUES ALGUNA COSA!- Suplicava ella desesperadament mentre estirava del coll de la seva samarreta.
No obstant, no va caldre que l’Àlex li respongués per entendre què li passava. Una de les ràfegues de vapor penetrà en l’estómac de la Joana, i rere una petita arcada, va cobrar l’aspecte misteriós del seu amic.
-Ah, ja t’entenc, és per allò, oi?- Li digué amb molta seguretat, ja que de seguida va esbrinar de què anava el tema.
-Exacte. Hem de conscienciar als altres...-Xiuxiuejà l’Àlex molt seriós.
El Marc i el Mikel estaven molt dubtosos. No sabien si anar a fer alguna cosa, o quedar-se al costat de la porta allà, morts de por. Bé, realment ja ho estaven, tenien el cos tremolant com un flam. Què els hi estava passant als seus amics? Els hi passaria el mateix a ells dos?
El Nil caigué a terra, i com l’Igor el tenia agafat de la mà, ell també va caure. Els dos es miraren entre ells, no entenien el per què. Però al alçar la vista es van adonar.
-Encarrega’t tu del petitó. Jo aniré a per ell...-Digué la Joana amb la veu ronca, mirant a l’Igor fixament.
I acte seguit, el va agafar pel coll de la samarreta amb molta serietat, com si volgués penetrar en la seva ment. L’Àlex va fer el mateix amb el Nil.
Rostre pàl•lid, ulls negres. Els efectes havien estat els mateixos. Ara només faltaven dos Polseres.
-Oh no...jo no penso deixar que aquells em facin coses rares- Va dir el Mikel intentant obrir la porta novament.
-I jo tampoc, està clar- Afirmà el Marc- Ha d’haver alguna manera de sortir d’aquest infern.
El fluorescent que il•luminava el local esclatà d’un cop sec. El Marc va perdre de vista al seu amic, havia desaparegut del mapa completament, i només veia a la resta de Polseres, envaïts per aquella cosa estranya que havia entrat dins de les seves ànimes.
Entre la foscor del terra invisible va sobresortir un petit forat envoltat de boira. Aquella boira poc a poc va anar formant una estructura rodona, que més tard es transformà en el rostre d’una nena molt maca. Es tractava de la Mireia, la germana de la Joana.
-Marc, vine, salta per aquí...-Li digué amb aquella veu tan dolça que la caracteritzava.
Ell se la va mirar amb els ulls mig tancats. Dubtava de si aquella era la Mireia realment, o si era ell que començava a tenir visions.
-Però, i els altres?- Li preguntà.
-No et preocupis per ells, estan posseïts. Et faran mal si no marxes d’aquí- Va respondre ella.
El Marc mirà cap a la dreta. El Mikel estava completament atrapat per la resta de Polseres, pels seus propis amics. El tenien acorralat per totes bandes i l’agafaven de la samarreta amb força perquè no fugís.
-Ni se t’acudeixi saltar! És una trampa!-Va advertir-li ell intentant alliberar-se de totes aquelles mans.
El Marc se’l va mirar amb por. Després, tornà a girar el cap.
-Fes-me cas, Marc. Confia en mi- Insistia la Mireia.
Tot i les advertències del Mikel, alguna cosa li deia que la seva amiga tenia raó. Si no tocava el dos d’allà, ell també podria patir les conseqüències. I com molt bé entendreu, el Marc no tenia gens de ganes de que se li enfosqués la mirada, se li posés la cara blanca, i comencés a fer el mateix amb altres persones.
Afirmà amb el cap, i ben decidit, saltà dins el forat. A partir de llavors, no va tornar a saber res més d’aquell local, ni d’aquella nit de Castanyada. Però encara eren les dotze passades, i quedaven molts fets per davant...
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.
No hay comentarios:
Publicar un comentario