Era una sala força espaiosa, propietat del pare de l’Igor. Havien col•locat taules plenes de menjar, però ja era bastant tard i ara les castanyes i els panellets eren els protagonistes del pica-pica. El Marc va agafar-ne un de pinyons i li va fer una mossegada.
-Àlex, la teva mare és una gran cuinera. Li han quedat boníssims!- Li deia al seu amic mentre se l’empassava poc a poc.
-Doncs a casa en tenim per donar i per vendre. No ens queda més remei que menjar-nos-els de postres, sinó el meu pare es posa com una fúria –Explicà l’Àlex.-De debò que no ho entenc. Quina obsessió tenen els adults amb no llençar el menjar...
El Marc va lliure lleugerament. Acte seguit, al desviar la vista, pogué veure al Mikel rondant d’un costat a l’altre, com si estigués buscant a algú.
-Ei, on són els altres? Fa estona que no els veig per aquí- Va dir avançant i retrocedint el pas contínuament.- En fi, ja apareixeran. Vaig a fer un riuet nois, ara torno!
Però tot just obrí la porta del lavabo, uns crits el van obligar a tornar enrere. Es tractava dels tres Polseres que faltaven, disfressats amb la intenció d’espantar al primer que passés, en aquest cas al Mikel. El Nil portava tota la cara pintada de verd, mentre que l’Igor s’havia decantat més per una dentadura de vampir. Per una altra banda, la Joana havia decidit deixar-se el cabell solt i despentinat, decorat amb dues banyes de dimoni que sobresortien del seu serrell.
-Ho heu vist? Se li han caigut els calçotets de l’espant!- Va exclamar l’Igor rient sense parar.
-Oh i tant, xoqueu aquests cinc!- Digué el Nil alçant la mà. Els altres dos van fer el mateix al seu compàs.
Ni l’Àlex ni el Marc van poder contenir el riure. L’únic que es mantenia mínimament seriós era el Mikel, però tots sabien que s’havia pres la broma d’allò més bé.
-Per què feu això? No estem als Estats Units, aquí no es celebra Halloween- Digué amb una petita rialla.
-I per què no? Tinc uns amics que són de Califòrnia, i he anat més d’un any a passar el Halloween amb ells. És d’allò més curiós, trobo que nosaltres també ho podríem fer- Explicava la Joana.
-Sí, és molt divertit! Juguem a la ouija?- Va proposar el Nil.
L’Àlex va anar cap a ell i li rodejà l’espatlla amb el braç dret.
-Au Nil, maco, fes el favor de no dir aquestes bajanades. Està clar que aquests jocs no són més que invents per espantar a la gent.- Opinava ell.
-Sí sí, totes les bajanades que vulguis, però a mi m’ha caigut el panellet al terra del crit que heu fet...-Va dir el Marc mirant cap a baix.
Tots desviaren la vista cap a on ell mirava. Es podia veure el panellet de pinyons completament polvoritzat, sobre una rajola d’aquell terra de color negre. Els sis van començar a riure exageradament. No obstant, el Marc no va dubtar en agenollar-se a agafar els pinyons que havien quedat escampats. Se’ls posà sobre el palmell de la mà.
-Heu assassinat al meu panellet, i ara pagareu les conseqüències...-Va dir amb les celles frunzides, fingint estar molt indignat.
Però de sobte, els pinyons lliscaren per la seva mà, caient a terra poc a poc. Les taules van començar a tremolar.
-Marc, para ja sisplau, aquestes bromes sí que no fan gràcia- Li demanà la Joana.
-Com? Si jo no estic tocant absolutament...res- Va dir amb un fil de veu, mirant d’un costat a l’altre.
Les sacsejades eren cada vegada més intenses. Aquestes van provocar que es trenquessin les copes que hi havia dins l’armari de les begudes. El pany començà a girar poc a poc, a punt de deixar veure una cosa que esgarrifaria als Polseres. Una cosa, que probablement faria diferent aquella nit de la resta.
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.
No hay comentarios:
Publicar un comentario