De sobte, els peus del Marc toparen amb un objecte resistent i dur. Tot palpant amb els mans, va esbrinar que estava fet de fusta, però hi havia alguna cosa més dèbil i tova acompanyant aquell objecte desconegut.
Una dèbil llum il•luminà l’interior de la mansió. Allà estava el Nil, assegut a una cadira a la força i lligat per totes les bandes possibles. Només tenia els ulls descoberts, plorosos i humits observant a la seva única salvació: el Marc. La resta de Polseres es trobaven en la mateixa situació.
-Però, però...què us han fet?!- Va preguntar mentre li treia al seu amic l’esparadrap de la boca.
-Uns senyors ens han...ens han agafat i...i després...- Va començar a explicar el nen, molt espantat.
-I després què, Nil...? DIGUES!- Cridà el Marc amb totes les seves forces, deslligant els nusos.
Una respiració sibilant i accelerada va desviar la seva atenció. Es tractava de la Joana, qui observava alguna cosa que tenia al seu costat, esgarrifada. La seva germana tractava de tranquil•litzar-la.
-Mireia, deixa’m anar sisplau, haig d’ajudar al Marc...-Suplicava amb el front suat.
-Al Marc? Però si ell està aquí, mira.- Va respondre ella assenyalant-lo.
Ell va vindre de seguida per deslligar a la Joana, però el seu rostre semblava més preocupant en aquell moment que no pas abans de que el Marc vingués. I amb motius.
El Marc es trobava lligat i assegut a una cadira com els seus amics, però completament quiet i sense una mínima expressió facial. Com pot ser això, si fa un moment us he dit que estava al davant de la Joana? Això mateix era el que es preguntava ell. Estava als dos llocs, i una persona no pot estar en dos llocs al mateix temps.
-No, sisplau, no...-Suplicava el Marc amb la veu tremolosa.
No sabia que fer. Tenia més por que mai i no li responia cap part del seu cos.
-No el miris als ulls, només és una visió! Acabaràs com nosaltres!- Cridà el Mikel histèric.
-Ves-te’n Marc, si intentes salvar-nos serà pitjor!- Li advertia l’Igor.
El seu altre jo es va moure. Poc a poc alçà el braç amb un ganivet a la mà. Semblava que li estava oferint alguna cosa. Una cosa, que únicament el Marc veia.
-El CD de la Pegatina?! Porto mesos buscant-lo com boig!- Aquella visió li va fer canviar el xip completament.- Ja veuràs la festassa que em pegaré amb els del teatre...
-NO!-Cridà l’Àlex com un boig aixecant-se de la cadira. La Mireia havia aconseguit deslligar a tots els Polseres.
Va apartar al Marc del CD (que en realitat era el ganivet) d’una empenta molt bèstia. Ambdós van caire a terra. El doble del Marc seguia allà, immòbil, inexpressiu.
Silenci sepulcral.
-Que ningú...faci...cap moviment...brusc...-Xiuxiuejà la Mireia agafada a la seva germana.
El ganivet va caure a terra d’un cop sec deixant una esquerda a la fusta. D’aquella esquerda poc a poc anà sortint un líquid espès de color vermell, i no era precisament tomàquet.
-Què collons voleu de nosaltres?! SORTIU SI TENIU NASSOS!- Cridava l’Àlex amb totes les seves forces, amb les mans plenes de la sang que sortia del terra.
Acte seguit, una de les finestres de l’habitació es va obrir. Es sentien unes veus que poc a poc s’anaven fent nítides. Unes veus d’allò més familiars.
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.
No hay comentarios:
Publicar un comentario