L’estiu havia aterrat al barri de Sants. Els rajos de sol travessaven les fulles dels arbres i incitaven a les famílies a gaudir d’un dia de platja. No obstant, d’altres es decantaven més per passar la tarda al parc. I com no, a petició dels més petits.
En aquelles hores del matí la petita Cristina i la seva mare sortien de casa. Una nena de cabells curts i clars plena d’alegria i il·lusions, però molt antipàtica amb tot aquell que gosés riure’s de la seva estatura. I és que la Cristina es caracteritzava per ser precisament així, menuda. Tendre per a gairebé tothom.
-Me’n vaig, mare!- Va exclamar contenta.
-Vés filla, vés. Jo ara aniré a seure al banc.- Digué la Carme, que així es deia.
La nena va arrancar a córrer seguint la mateixa ruta de tots els dies: primer les escales, després la rampa cap amunt i finalment el salt a la zona de sorra. Observant al seu voltant per veure amb qui podia jugar, va veure als grans fent un partit de futbol.
-Ei Cristina!- Li cridà un jovenet de pell morena.
-Hola David!- Va respondre ella tota contenta.
Se li va ocórrer anar amb ell, però la seva mare arribaria aviat i si la veia amb els nois s’empiparia molt. “Ells tenen tretze anys i tu només sis. Són massa grans, poden fer-te mal amb la pilota” Li deia cada cop que se’ls creuaven.
Una senyora de més o menys l’edat de la Carme va seure al banc. La Cristina l’analitzà detalladament i sense pèls a la llengua: no era cap mare coneguda, o almenys el seu fill o filla no vivia a Sants.
-Hola- Va saludar la Cristina fent ullets.
La senyora es sobresaltà tot posant-se bé el serrell.
-Ai, hola maca- Va respondre amb dolçor- Mira Julio, mira aquesta nena.
Poc a poc, un nen de cabells foscos aparegué de darrere del banc. Se’l veia una mica vergonyós, dòcil.
-Quants anys tens?- Li preguntà la Cristina interessada.
-Cinc- Va respondre el petit Julio content.- I tu?
-Jo sis.
L’arribada de la Carme interrompé la conversa. Va seure al banc amb dues bosses: una de pipes i una de plàstic amb moltes coses a dins, molt gran.
-Hola, bona tarda- Saludà dirigint-se a la mare del Julio.
Ella li va correspondre amb una afirmació cordial amb el cap.
-Hola mare!- Bramà la Cristina tot situant-se entre els seus genolls.
-Ah, així que vostè és la seva mare?- Preguntà l’altre senyora.
-Sí, només he passat un moment pel quiosc a comprar pipes, però ja he tornat- Explicava la Carmen.-Vol unes quantes?
Ella acceptà de bon grat i donà les gràcies. Però abans d’obrir-les, la mare de la Cristina va treure la bossa de plàstic que havia deixat prèviament sota el seient del banc.
-Té, filla. A dins t’he posat les pales, les cassoletes i el cub gran- Digué.
La nena l’agafà sense pensar-ho dos cops i es mirà al Julio. Ell no havia deixat d’observar-la en cap moment.
-Vine, anem a la sorra.- Li proposà ella.
El nen va dir que sí i va seguir-la, mentre les mares filosofaven sobre com de fàcil resultava pels seus fills crear una amistat en segons.
La Cristina s’assegué a la sorra sense preocupar-se pels pantalons ni el més mínim. Començà a treure les joguines de la bossa.
-Puc agafar això d’aquí?- Va demanar-li el Julio, referint-se a una cassoleta blava.
-Sí- Respongué la nena- Però no la mullis, que la mare no em deixa.
-I puc posar-hi fulles?
-Sí, fulles sí.
-I pedretes?
-També.
A partir d’aquell moment, cadascú va seguir a la seva en silenci. Tot estava perfectament definit: la sorra mullada, xocolata. La sorra clara, llimona o nata. I les fulles i les pedretes, condiments.
Al cap d’una estona, el Julio havia acabat de fer el seu primer pastís quan la Cristina ja en portava tres. Però en comptes de deixar-lo en el recipient l’abocà a terra, de manera que la sorra va quedar amb forma de flam. Acte seguit, sense previ avís, cridà amb valentia:
-Kame...kame...KA!
I adéu pastís. La muntanyeta de sorra s’havia desmuntat completament amb aquell crit i aquell cop de braç. A la Cristina no li va fer cap gràcia.
-Però no l’aixafis! Aquest pastís era per la senyora de la samarreta rosa!- Digué empipada.
El petit Julio, molest, va creuar els braços. Així començava una petita discussió entre nens.
-Aquest joc no m’agrada, és molt avorrit.
-Doncs no juguis.
-Però tu em caus bé...
-I tu a mi.
-Però m’has cridat...
La Cristina va deixar la pala a terra.
-Ara vinc- Digué aixecant-se i agafant les tres cassoletes plenes- Ah, i sí que em caus bé.
El nen va tranquil·litzar-se una mica i va començar a fer un altre pastís. Aquesta vegada el faria bé, així la seva amiga es posaria d’allò més contenta. No obstant, en quant es posà mans a l’obra i aconseguí omplir un altre recipient, va rebre una anònima i forta empenta. Tant desconeguda, que va fer que tota la sorra es desmuntés pitjor que abans.
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Me gusta : )
ResponderEliminarespero ver la siguiente parte
Un besaaaaazo.
(Seguro que si sabes quien soy)