Portava aproximadament tres quarts d'hora asseguda a un banc, esperant a la seva colla d'amics. Aquella nit havia quedat per convidar-los a sopar, doncs al dia següent ella compliria setze anys. La Nora no era més que una adolescent amb ganes de divertir-se, i tot i la seva baixa estatura, no tenia complexes.
Però de sobte es va adonar de que no estava sola. Al donar mitja volta, li sorprengué la presència d'un jove de constitució lleugerament musculada, o almenys això aparentava la seva silueta. S'acostava poc a poc a ella.
-Perdoni...vol alguna cosa?-Va dir la Nora amb un fil de veu.
No podia negar que tenia una mica de por, però al mateix temps li encuriosia qui podia ser aquell desconegut.
Finalment, una farola que desprenia una tènue llum àmbar el va delatar. Va il•luminar el seu rostre, el rostre d'un adolescent com ella, de cabells foscos i celles gruixudes. La Nora sospirà tranquil•la. La gent de la seva edat feia que es sentís còmode.
-Uf, quin ensurt...
-Com? Que t'havia espantat?-Va preguntar el noi.
-No, no és això. Bé, en realitat sí, però...-Intentava explicar-se ella.
-És igual, no passa res. La culpa ha estat meva, per fer aquesta entrada tan misteriosa-Va bromejar ell.-Puc seure, sisplau?
La Nora afirmà amb el cap. Sempre li agradava conèixer gent nova, de la manera que fos.
-Em dic Òscar- Va presentar-se el noi.
-Jo em dic Nora, i demà és el meu aniversari- Va dir.-He convidat a uns amics a sopar, però ja passen tres quarts d'hora i...
-I no han arribat?-Va preguntar l'Òscar, tot completant la frase.
La Nora va emmudir.
-Com...com ho saps?
-No és molt difícil d’endevinar, la veritat. La gent d'avui dia és molt toca nassos- Va respondre- Però se'm fa estrany, sembles una noia molt sociable.
Ella va riure. Sentia que connectava amb l'Òscar, i li agradava molt aquella sensació.
-Sort de tu, que has vingut a parlar amb mi- Va agrair la Nora- Si no ara mateix m'estaria avorrint com una ostra.
-Sempre és bo relacionar-se amb tothom.-Afirmà l'Òscar- T'apeteix una xocolata calenta? Fa una mica de fresca, tot i ser principis de setembre.
La Nora acceptà de bon grat i el va seguir fins a una petita cafeteria que hi havia prop d'allà. No van trigar gaire a seure a una taula i fer el seu encàrrec al cambrer, que ho va apuntar ràpidament a la seva llibreta.
-Saps Nora? tinc un pressentiment.-Va dir el noi.
-Ah, sí? i digues, què és?-S'interessà ella.
L’Òscar va apropar lentament el seu rostre cap a la Nora, sense aixecar-se de la cadira.
-Crec que tot això no és real...-Va dir fluixet.
A la Nora se li van sortir els ulls de les òrbites. Que no és real? A què es referia?
-No t'entenc, Òscar...
-Dic que això és un somni.
El cambrer va interrompre la conversa amb la seva arribada, col•locant sobre la taula les dues tasses de xocolata. El noi afirmà amb el cap com a mostra d'agraïment.
-A veure si m'explico- Va continuar -A tu de vegades no et passa, que quan somies, ets conscient de que és un somni?
-Sí, però no sé...aquesta vegada no ho veig tan clar com ho veus tu- Digué la Nora fent un glop a la xocolata.- A més, tampoc m'agradaria que ho fos.
-Ja, però per desgràcia no tot és com ens agradaria...
De sobte, sense previ avís, una veu en off va ressonar per tota la cafeteria. Pertanyia a una dona adulta.
- Òscar desperta, que has d'anar a rodar!-Deia una vegada rere una altra.
El noi s'aixecà poc a poc mirant a la Nora.
-Però, què passa? qui és aquesta? on vas?-Volia saber ella.
-És la meva mare, Nora. M'haig de despertar ja. Deuen ser les vuit del matí allà.
-Aleshores, sí que és un somni? I tu no ets real?
-Es clar que sóc real! què vols que sigui, si no?
-No sé, podries ser fruit de la meva imaginació...
L'Òscar s'acostà una mica més a ella i penetrà en els seus ulls foscos. La Nora li va correspondre.
-Si així fos, t'estaria eternament agraït. Però, abans de que marxi, m'has de prometre una cosa.
-El què?-Preguntà.
Ell va posar la mà sobre la seva espatlla.
-Que ens veurem a la vida real. M'agradaria assegurar-me de que existeixes.
Tot i que la Nora no va entendre res de res, es va encisar amb aquelles paraules. "Assegurar-se de que existeixo..." repetia interiorment.
Però un cop va sortir dels seus pensaments, l'Òscar ja no hi era, I tot el que l'envoltava començà a esvair-se poc a poc.
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.
No hay comentarios:
Publicar un comentario