-Ho aconseguirem, Òscar. No pateixis- Va prometre amb un xiuxiueig.
Però la Ivet estava més pendent de l’ascensor que no pas de la seva amiga. I en quant les portes corredisses es van obrir, entraren sense pensar-s’ho dos cops.
El seu interior no va decebre. Era força espaiós i tot recobert amb mosaics, a excepció de la paret de la dreta, que era on estaven els botons. Hi havia exactament deu.
-Em, d’això, Ivet...tu ets força bona en combinatòria, no?- Va preguntar la Nora amb por.
-Combina què? A mi d’aquestes coses rares no me’n parlis, que jo sóc de lletres- Replicà la noia.
-Doncs aleshores hem begut oli...- Va dir la Nora rere un sospir.
La Ivet observà detalladament els botons. Tenien poques pistes, per no dir cap, i podia ser qualsevol combinació.
-Si fossin poques les aniríem apuntant una per una i aniríem descartant- Se li va acudir a la Nora.- Però són tantes que no acabaríem mai...
-I qui diu que no acabarem? Ja està bé de queixar-se, apuntem-les i punt!- Digué la Ivet obrint la motxilla de la seva amiga.
Però al intentar treure la llibreta a la força, va relliscar i deixà caure el cos sobre la paret dels botons, activant així set o vuit plantes diferents. L’ascensor va començar a anar per cadascuna d’elles.
-Fantàstic, mira el que has fet!- Li renyà la Nora.
-Ho sento, ho sento!- Va disculpar-se la Ivet.- Però mira-ho pel costat bo: mentre l’ascensor vagi parant, apuntarem les combinacions.
No obstant, la seva amiga la va aturar.
-Deixa-ho estar, Ivet, no acabarem mai...
-Que ho deixi estar?! Ho estic fent per tu, Nora, podries mostrar una miqueta més d’entusiasme!
-Doncs tu hauries de controlar l’entusiasme, ja veus el que ha passat!
-A sobre, ni que fos culpa meva...sempre les pago jo!
-Vols tranquil•litzar-te d’una vegada?! Ha d’haver-hi alguna altre manera...
Un cop sec va interrompre aquella discussió. Les llums de l’ascensor començaren a esvair-se poc a poc.
-No sisplau, no...- Va murmurar la Nora agafada a la seva amiga.
Però aquelles súpliques no van servir de res. Les portes es tancaren amb força, i una pressió que va envair l’interior de les dues noies les impulsà cap a baix, com si d’una caiguda lliure es tractés. La única diferència és que allò no era gens divertit.
Definitivament, l’ascensor s’havia espatllat, i ara caurien a terra sense pietat. Per un moment la Nora va sentir que allò era el final, que tots els seus esforços havien estat en va, que mai més tornaria a veure a l’Òscar, ni tan sols en somnis...
Però afortunadament s’adonà de que estava equivocada. L’ascensor va començar a aturar-se lleugerament, recuperant el seu estat normal.
-Et juro que em veia morta, Nora...- Digué la Ivet entre respiracions.
Estaven tan ocupades recuperant la calma, que no van veure el panorama que les esperava. Es tractava d’un passadís molt estret i fosc, amb una única direcció: recte.
Van encendre les dues llanternes que tenien. Just després, una cortina molt gran es col•locà davant d’elles, i una veu absent d’un home adult va començar a parlar.
-Benvingut ésser humà, et trobes al Passadís de l’Objectiu Comú. Si ets aquí és perquè busques alguna cosa, algun objecte en concret que, si el trobes, canviarà la teva vida i també la meva. Aquest objecte és el que s’anomena l’objectiu comú.
>>Si ets la persona adequada, travessaràs aquest passadís sense problemes i tindràs recompensa. Si no ho ets, ja pots donar mitja volta i tornar a l’ascensor. Un cop arribis fins al final i aconsegueixis l’objecte, tot això desapareixerà. Ara respira fons i travessa la cortina, no te’n penediràs...o sí.
La Nora mirà a la Ivet. Per un moment va dubtar de sí mateixa, i es preguntava si realment era necessari creuar el passadís. Però aquesta vegada no hi havia cap alternativa.
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.
No hay comentarios:
Publicar un comentario