-Així que demà anireu a la presentació d’aquella mini sèrie que tant anuncien per la televisió?- Va preguntar l’àvia de la Nora mentre sopaven, juntament amb la Ivet.
-Sí, iaia. Ja li he dit al senyor Martí que no aniria a l’intensiu- Respongué la seva néta.
-I tanta urgència a sant de què?- Volia saber l’àvia.- Ah, ja sé, segur que és per aquells actors tan jovenets i guapos que surten...Home, jo els he vist a l’anunci i tenen molt bona planta, tot s’ha de dir.
-Sobretot un d’ells, oi Nora...- Va dir la Ivet tot colpejant amb el peu a la seva amiga.
-Calla!- Exclamà ella amb la cara vermella com un tomàquet.
L’àvia va riure dolçament.
-Ai nenes, qui fos jove com vosaltres per entendre quins romanços teniu entre mans...Apa, agafeu-vos una poma o el que sigui i aneu cap a l’habitació, que ja s’està fent tard.
Elles van fer cas i pujaren cap a l’habitació. Aquell dia hi faltava alguna cosa: el petit Joan no hi era.
-Has tingut sort, Ivet. El meu germà està a una festa d’aniversari i pel que es veu es quedarà a dormir- Explicà la Nora fent-li una queixalada a la poma.
-Em sembla perfecte, però no em canviïs de tema- Va replicar la Ivet mentre pelava la mandarina.- Digues, què sents per l’Òscar?
La Nora comença a tossir. Va deixar la poma a un costat.
-Veus? Això significa alguna cosa- Assegurà la seva amiga.
-És que no ho sé, Ivet...Des de que vaig somiar amb ell que no penso en una altra cosa. Va ser molt bo i comprensiu amb mi, fins i tot em va convidar a xocolata calenta- Recordava la Nora amb un somriure de mig costat.
La Ivet se la va mirar amb picardia.
-Sí que ho saps, Nora. T’estàs delatant tu soleta.
-Ja hi tornem a ser...
-Doncs aleshores, per què t’avergonyeixes dels teus sentiments?
-Perquè tinc por. L’estimo molt, Ivet. Tant, que tinc por de que res d’això sigui veritat i tot s’ho estigui inventant el meu subconscient...
La Ivet es va entendrir. Abraçà a la Nora amb força.
-És que no recordes el que ens va dir l’Alícia? I el Pau? I el que vam veure a la televisió? L’Òscar existeix, per això no has de tenir cap dubte. Demà a la presentació el podràs veure d’una vegada per totes. I el Lander, que digui missa. Ni rei de piques ni històries, ja saps com és d’orgullós.
La Nora no sabia pas com s’ho feia, però la seva amiga sempre tenia les paraules adequades per a cada situació. Aquella qualitat seva la obligava a admirar-la, i a sentir-se afortunada d’haver trobat una persona així.
-Saps què et dic? Que tens raó. Demà veuré a l’Òscar, i ningú m’ho podrà impedir- Va dir la Nora amb molta força de voluntat.
-Sí, però jo de tu apagaria les llums ja, que sinó ens adormirem i serà la son qui ens ho impedirà- Bromejà la Ivet.
La Nora va riure. Acte seguit, apagà les llums, conscient de que aquella nit no dormiria gaire.
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.
No hay comentarios:
Publicar un comentario