-És la sisena vegada que he fugit del psiquiàtric, però ara tant me fa que em tornin a ingressar...-Explicava l’home.-El que importa és que per fi t’he trobat, Nora.
La noia s’esgarrifà encara més del que ja estava. La seva amiga l’agafà pel braç.
-Això em dóna molt mala espina. Aquest home està pitjor del que em pensava. Marxem...
Ell la va sentir. Desvià la seva vista apagada, centrant-la en les dues joves.
-No em tingueu por, sisplau. No sigueu com els altres, que no tenen ni idea de qui sóc i per això em jutgen. És l’única cosa que demano.
Encara que la imatge que tenien d’ell era la d’un boig qualsevol, per un moment la Nora va sentir llàstima per ell.
-I...què és el que vol de mi?- Preguntà tractant de mantenir la calma.
-Oh, no em diguis de vostè, noia. Diga’m Pau, que així és com em dic.- Va demanar mentre seia a un banc. Les dues noies van seure al seu costat.- Saps que el meu fill t’estima molt, oi?
-El Lander, estimar-la? No em facis riure!- Va dir la Ivet.-Va jugar amb ella com si fos una titella!
-Això mateix- Afirmà la Nora.- Cada cop que sentia que em perdia, anava a per mi. I quan em tenia, feia el que li donava la gana sense pensar en els meus sentiments.
-Doncs imagina’t ara, que sap que t’ha perdut per sempre...està tan cec amb tu, que l’única cosa que vol és que no et trobis amb l’Òscar- Explicava el Pau.- Per què tu l’estimes, m’equivoco?
La Nora sospirà, observant l’horitzó.
-No ho sé, la veritat és que no ho sé. Fa poc que el conec, però si pel que fos no tornés a somiar amb ell...no sé què faria.
-Jo vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo- Va dir l’home.-Era un nen molt maco, tan sociable com el seu pare Albert, qui va ser el meu millor amic durant molt de temps...em pregunto què haurà estat d’ell.
La Nora frunzí les celles. Recordà les paraules del Lander a l’Òscar: “Trobo que després del mal que va fer el teu estúpid pare a la meva família, tu també et mereixes patir una miqueta”. Però la Ivet es va avançar.
-Un moment, aquí hi ha alguna cosa que no rutlla- Digué ella.-Vostè no va tenir una disputa amb el pare de l’Òscar?
El Pau va romandre en silenci uns instants. Després, respongué.
-No ben bé això, però alguna cosa semblant. És per aquest motiu que em van ingressar, el mateix motiu pel qual el Lander no vol que l’Òscar i la Nora es trobin. Des d’aleshores, considera que l’Òscar és una “mala influència”, per dir-ho d’alguna manera, i té por de que pugui ferir a la Nora, encara que el pobre noi no tingui la culpa. Em fa molt de mal veure al meu fill així, creu-me...
-I, si no és gaire preguntar...què és el que va passar exactament?- Volia saber la Nora.
Silenci sepulcral. Per un moment la noia es va penedir de les seves paraules: havia descobert el punt més sensible del Pau.
-No em veig amb forces per recordar-ho, ho sento...-Va dir l’home amb un fil de veu.- L’única cosa que sé és que em falta el rei de piques. Aquesta és la carta que acabarà amb tot això.
-I per què el rei de piques, i no qualsevol altre?- Va intervenir la Ivet.
-Prou de preguntes- Ordenà el Pau.- Vosaltres trobeu la carta. Un cop la tingueu, el Lander estarà en paus amb l’Òscar. Respecte a mi, probablement la gent em cregui d’una vegada per totes i surti del psiquiàtric per sempre. Sé que ara teniu molts dubtes, sobretot tu, Nora. Però us prometo que ben aviat coneixereu la veritat i el motiu de tot això, el motiu del rei de piques.
I després d’aquelles paraules, una furgoneta s’aturà en sec davant del carreró. Del seu interior van sortir dos homes vestits de blanc, que agafaren al Pau pels braços.
-Ja n’hi ha prou d’aquest color- Digué un d’ells.-Quantes vegades més pretén fugir, senyor Bonet?
-Tantes com calgui fins trobar el rei de piques- Va respondre picant-li l’ullet a la Nora. Ella rigué dissimuladament.
-Sí, es clar, el rei de piques...-Va dir l’altre emportant-se al Pau cap al camió.-Apa, marxem, que al centre ja el troben a faltar. I vosaltres també, noies.
Les dues amigues van obeir sense queixes i marxaren per on havien vingut, observant el camió circulant per la carretera. Al final del carrer es veia a l’Alícia asseguda al seu balcó. Havia estat present tota l’estona.
-No pateixis, Nora, ho aconseguiràs. Sé que ho aconseguiràs.- Va murmurar.
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.
*____* Ja deus saber que és xulissim, no? Me'ls he llegit tots, fins i tot els que havia llegit ja, de nou... ets la millor :)
ResponderEliminar