Capítol 16

La Nora no va dormir aquella nit, sinó que esperà a que fos la una de la matinada per dur a terme la seva estratègia. El Joan descansava plàcidament, i la seva àvia també. Era el moment perfecte.

Amb una motxilla ben carregada sobre l’esquena, baixà les escales sense fer soroll i obrí la porta lentament. Va veure a la Ivet a distància, esperant-la al costat d’una farola. Anà cap a ella a pas ràpid.

-Espero que almenys tinguis un bon pla, ja que m’has fet vindre fins aquí- Digué ella.

-Oh i tant que el tinc, per això no has de patir...- Va dir la Nora molt segura de sí mateixa.- Au, anem.

I van marxar juntes carrer a dalt. Només tenien una pista, però era ben clara: un lloc que estigués lluny de l’Albert, però a prop del Pau. Únicament hi havia una opció. Una opció, que a la Ivet no li agradà gens.

-COM?! AL PSIQUIÀTRIC?!- Preguntava espantada.

-No cridis...- Li demanà la Nora fent el sifó.- És l’única possibilitat que tenim. Ha d’estar allà per nassos.

-Ja, però si ho haguessis dit abans hauríem anat de dia, que surt més a compte- Es queixà la Ivet.

La Nora va riure sota el nas. De nit era quan la gent dormia, i encara que semblés molt més arriscat, era el més adequat.

Arribaren a la porta. Li van fer una breu repassada amb la vista abans d’entrar, tot adonant-se de que estava lleugerament oberta.

-Aquí ha passat alguna. Això no és normal- Sospità la Nora.

-I què? Millor per nosaltres- Va dir la Ivet despreocupada.

Però tot just creuaren la porta, va saltar l’alarma. Unes llums vermelles feien pampallugues mentre la sirena ressonava sense parar per tot el recinte. Les dues amigues s’aturaren, buscant amb la mirada un lloc on amagar-se. Van veure a distància quatre o cinc persones que corrien cap a l’entrada.
-Allà!- Cridà la Nora assenyalant cap a l’esquerra.

S’amagaren darrere d’un banc molt ample. Van observar el panorama a través de l’espai que hi havia entre el respatller i el seient.

-Quin pacient és el que falta, doctora?- Preguntà un noi jove a la seva companya, una dona grassa de cabells rossos.

-El de l’habitació cent dotze- Va respondre ella breument.

La Nora mirà a la Ivet. Lues dues van sospirar, una mica més tranquil•les.

-Quin ensurt, per un moment he pensat que anaven a per nosaltres...- Deia la Ivet amb la mà al cor.
-Ara entenc perquè la porta estava oberta. Tot i així, m’estranya que la alarma hagi sonat amb tant de retard...- Va pensar la Nora.

-És que últimament el mecanisme de la sirena no funciona gaire bé- Digué una veu aguda.

Van donar mitja volta. Es tractava d’una nena petita que aparegué entre les plantes. Portava els seus cabells foscos recollits en dues trenes, i lluïa un vestit de flors llampant que destacava amb la seva pell morena. Devia tenir una edat semblant a la del Joan.

-Anna!- Exclamà la Nora sorpresa.- Què hi fas per aquí a aquestes hores? Els pares et renyaran!
-És impossible que em renyin, perquè treballen aquí- Va respondre la nena triomfant.
La Ivet esclatà a riure.

-Has quedat fatal, Nora...- Va dir tapant-se la boca amb la mà.

Ella acceptà la broma de bon grat, doncs era un fet que li acostumava a passar.

Ja feia temps que l’Anna i la Nora es coneixien. Van coincidir en un casal d’estiu d’un poliesportiu del barri, farà cosa de tres anys. Com no hi havia gaire gent de l’edat de la Nora, ella va tenir que ajuntar-se amb els més petits.

-I què feu aquí? Veniu a visitar a algú?- Volia saber l’Anna.

-Hm...no exactament- Respongué la Nora.

-Ah, sí! Ja me’n recordo!- Va exclamar la nena de sobte.-És allò del rei de piques?

Les dues noies van quedar bocabadades.

-Com ho saps?- Es sorprengué la Nora.

-És que jo m’hi passo bastant temps aquí. Els meus pares treballen moltes hores, i des de ben petita m’he quedat sempre amb ells. M’agrada molt parlar amb els pacients- Explicava l’Anna.

-I...no et fa una mica de por?- Preguntà la Ivet, esgarrifada.

La nena va riure lleugerament.

-Doncs no, gens. No tots estan tan bojos com sembla, i quan estan tranquils són súper simpàtics. Però amb qui més estona passo és amb el Pau. Sempre em diu que si jo no l’anés a visitar estaria molt avorrit. Avui ha tingut un atac, pobret.

Per un moment la Nora es preguntà com una nena, amb només deu anys, era capaç de suportar tot allò. Els seus pares eren persones molt desconfiades, i s’estimaven més tenir a la seva filla a prop d’ells que contractar a una cangur. L’Anna ja s’havia acostumat a aquell ambient, i tenia molt clar que de gran volia treballar a un psiquiàtric.

-Voleu que busquem juntes la carta?- Va proposar ella amb interès.- El Pau m’ho ha explicat tot aquesta tarda. Segur que no està molt lluny.

Les dues amigues acceptaren l’oferta encantades. Ja tenien una guia, doncs l’Anna es coneixia el recinte com el seu nom i cognoms, per tant, seria menys difícil perdre’s. I aprofitant que no hi havia ningú, van entrar ràpidament per la porta de l’edifici.



la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.