Capítol 4

La Nora tornà a casa poc abans de fer-se fosc. Després de sopar, com cada dia, es trobava sola a l’habitació. Les nits eren el seu moment de reflexió, quan per uns instants no existia ningú més que ella i els seus pensaments. Ara en canvi, les nits probablement tindrien un altre significat per ella: doncs esperava impacient a adormir-se per poder retrobar-se amb l’Òscar. No feia gaire que coneixia a aquell noi, però des de que el va veure que li cridà l’atenció. Suposo que és el que passa quan coneixes gent nova, que cada vegada tens més ganes de profunditzar en aquella persona.

El soroll del pany va interrompre la seva reflexió del dia. Per la porta aparegué el Joan, carregat de fruits secs i amb un diari sota el braç.

-T’he portat cacauets, germaneta-Va oferir-li ell.

-Tots per tu, no pateixis. Avui no em venen de gust-Refusà la Nora amablement.

El petit Joan frunzí les celles. Va seure al costat de la seva germana.

-I això? Què ha passat alguna cosa?-Preguntà interessat.

-No ha passat res, de debò. Simplement que per les nits estic molt pensativa…ja ho saps-Va dir la noia tractant de dissimular el millor possible.

El Joan sospirà amb les espatlles encongides.

-Bé, si no m’ho vols explicar, tu sabràs…fes el que et sembli.
Sense fer cas a això últim, centrà l’atenció en el diari que portava el seu germà. Li va treure de les mans sense demanar permís, tot observant la notícia que hi havia en portada. Va llegir per sí mateixa:

"INTENT DE FUGIDA AL PSIQUIÀTRIC DE DIAGONAL
Durant la matinada d’avui dijous, un pacient que portava aproximadament dotze anys ingressat al centre, ha intentat fugir per cinquena vegada consecutiva. Els ciutadans que viuen a prop de la zona han assegurat veure certes destrosses per part d’aquest home, com ara pintades o escriptures gravades a la fusta, parets i altres llocs. En totes elles s’hi llegia un únic missatge, i ben clar: “em falta el rei de piques”. Ningú sap què és el que pretén comunicar-nos el Pau, que així es fa dir el pacient. “Suposo que seran coses de bojos. O almenys això espero” Ens diu l’Eduard Garcia, un psiquiatra del centre."

Al veure la fotografia del pacient que hi havia al costat de l’article, la Nora va emmudir. Era un home de constitució prima, amb una mirada apagada i un rostre engrut.

-Joan…tu i jo coneixem a aquest home…-Deia amb la veu tremolosa.

Però ell no la va comprendre.

-Què dius ara! Com vols que el coneguem?-Exclamà el nen fent broma.-Apa, anem a dormir ja, que no tinc ganes de tenir una germana boja.

I apagà les llums. La noia va deixar caure el clatell sobre el coixí i tancà els ulls poc a poc. Coneixia a aquell home, el seu interior li deia.

*****

La Nora es despertà estirada sobre la gespa del parc de l’Oreneta. A la vida real feia estona que s’havia adormit, però ara era hora de tenir els ulls ben oberts: aquell somni en el que es trobava submergida seria molt llarg.

-Sabia que no trigaries gaire- Digué una veu.

La jove va donar mitja volta. Era l’Òscar, situat a pocs metres d’ella.

-Hola Òscar!-Va saludar contenta.-Perdó si he trigat, és que avui m’ha costat una mica adormir-me i…

-No, no, tranquil•la, si a mi també. Tot just arribo de rodar un spot- Explicava el noi.

La Nora frunzí les celles.

-Un spot?

-Sí, bé…algun dia t’ho explicaré- Va prometre l’Òscar. Acte seguit, es fixà en un nen pèl-roig que portava una pila de diaris a les mans-Ei, que em pots donar un, sisplau?

Ell se’l mirà estranyat.

-Són els d’ahir, ja els anava a llençar…-Respongué el nen tímidament.

-És igual, estem a un somni, oi?-Va dir l’Òscar despreocupat .-Vinga campió, passa’m un, aquell mateix que tens a dalt de tot.

Tot i no entendre res de res, el nen va fer cas i li llançà a distància el primer diari de la pila. L’Òscar va donar les gràcies tot fullejant-lo i llegint la notícia que hi havia en portada. El seu rostre es posà pàl•lid de sobte.

-Òscar, què passa?-Va preguntar la Nora preocupada.

El noi sospirà sense dir res. Ella li va treure el diari de les mans i llegí l’article. Era exactament la mateixa notícia que ella havia llegit abans d’anar-se’n a dormir. Tornà a veure la foto d’aquell home.

-No em diguis que a tu també et resulta familiar…-Va dir la Nora amb por.

-No és que em resulti familiar, és que el conec- Respongué l’Òscar molt seriós.-Era amic del meu pare. Un dia vam perdre el contacte, i des d’aleshores no hem tornat a saber d’ell. No sé ben bé què va passar, si es van enfadar o alguna cosa per l’estil, però el meu pare ja no vol parlar més del tema.

La Nora es quedà pensativa durant uns instants. Va arribar a una petita conclusió.

-Llavors, significa que tu i jo tenim algun contacte en comú. Perquè si a mi em sona, i et puc assegurar que jo a aquest home l’he vist, i tu dius que el coneixes, ha d’haver alguna persona que coneguem els dos.

De sobte, alguna cosa es va començar a moure rere uns matolls, i no era precisament un gat, un gos, o qualsevol altre animal. Quedaren al descobert dues cames agenollades i unes mans sobre la gespa. El desconegut es posà dempeus.

-A mi, potser?



la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.