-Què fas, estàs boja?!- Li digué la Nora dissimuladament.
Però ella va continuar el seu camí, amb el tros de vidre a les mans.
-Torna ara mateix!- Va insistir la seva amiga.
No obstant, el pla de la Ivet era massa bo com per interrompre’l. Es col•locà darrere del Lander sense que ell se n’adonés, tot alçant el vidre per sobre del seu cap. D’aquella manera, el reflex permetria que l’Òscar pogués veure les cartes del seu contrincant.
La Nora no creia el que estava succeint. Mai hauria pensat que una persona com la Ivet pogués arribar a tenir aquelles idees de bomber.
-Nora, et trobes bé?- Li va preguntar el Lander.- Si vols pots apropar-te a veure com aniquilo al teu estimat.
-Gràcies per la oferta, però millor no. Ja m’espero- Refusà ella amb el riure sota el nas.
L’Òscar no va dubtar en aprofitar el que tenia al davant. Una simple tonteria com aquella suposaria la seva victòria, una victòria molt important per ell. Amb un parell de jugades més, allò ja estaria enllestit. Però de sobte, una veueta tremolosa va captar l’atenció de la Nora.
-...On estic? Què és tot això?- Preguntava.
Ella alçà la vista. Era el seu germà.
-Joan! Què hi fas aquí? Vine!- El va cridar ella fent un gest amb la mà.
-Germaneta!- Exclamà el Joan al veure-la. Es dirigí corrents cap a ella.
El Lander, al sentir aquell crit, girà el cap per mirar enrere. Es topà amb la Ivet, qui es va afanyar a amagar el vidre darrere seu.
-Ivet, què fas?- Li preguntà amb sospita.
-Jo? Res...què vols que faci? Només mirava com jugaves...- Va dissimular ella somrient forçadament.
El Lander s’aixecà sense pensar-ho dues vegades.
-Aleshores, suposo que no tindràs cap problema en ensenyar-me el que tens a les mans- Li va dir alçant la cella.
-Eh? Com? Però si jo no tinc res de res...ja t’he dit que...- Insistia la Ivet tremolant.
-Que m’ho donis, t’estic dient!- Va bramar el Lander estirant-li del braç.
El Joan abraçà amb força a la seva germana. Ella el va cobrir perquè no mirés l’escena, amb la por de que el Lander descobrís el pla de la seva amiga. No obstant, només hi havia una persona que no s’havia adonat de res: l’Òscar.
-I...escala de colors. He guanyat- Va dir tot triomfant.
El noi va deixar anar a la Ivet poc a poc, mentre observava la combinació de cartes que hi havia sobre la taula.
-Però...no pot ser! Això no s’hi val! -Va queixar-se ell com si fos un nen petit.
Sense previ avís, dues mans adultes s’acomodaren sobre les seves espatlles. L’Òscar va mirar a aquella persona bocabadat.
-Deixa de comportar-te com si tinguessis tres anys, fill- Digué una veu d’home.- Han aconseguit el que buscàvem, i ja està. No vulguis abusar dels teus poders.
El Lander va donar mitja volta. Era el Pau, amb un rostre totalment diferent del que acostumava a tenir. Ara aquella mirada buida i perduda brillava plena de satisfacció.
-Però pare, no has vist per tot el que t’ha fet passar l’Òscar? Ara em sento estúpid per no haver guanyat...- Li va dir molt desanimat.
L’home sospirà i desvià la vista cap a l’Òscar, tot fent-li un gest amb el cap perquè marxés amb la Nora. Ell va repetir el mateix amb la Ivet, i acte seguit, es quedaren sols al mig de la rodona.
-Fill meu, t’ho repetiré les vegades que calgui fins que ho entenguis- Va dir el Pau molt seriós- Ningú dels que estaven aquell dia l’habitació va tenir la culpa. La seguretat i l’orgull de guanyar aquella partida, em van fer oblidar el perill que suposava perdre la carta que havia heretat del teu avi. Un orgull que, per mala sort, tu també tens. Sisplau, no permetis que una maleïda partida de cartes pugui amb tu...és l’única cosa que et demano.
I després d’aquelles paraules, i li oferí la mà. El Lander va fer memòria: recordà aquell flashback, el dia en que el Pau va perdre la partida, la desesperació que li envaïa el cos i que era incapaç de controlar. Naturalment, cap pare voldria que el seu fill passés pel que ell mateix havia passat...
El noi va somriure lleugerament. I, afirmant amb el cap, li va estrènyer la mà.
-Tant de bo ens tornem a veure, Lander. Tot i que res torni a res el mateix, gràcies per tot- Xiuxiuejà la Nora mentre observava a distància com el somni se’ls emportava de camí a la realitat.
El Joan alçà el cap per mirar a l’Òscar. Una mica més i se li surten els ulls de les òrbites.
-Un moment, tu...tu ets l’Òscar Vidal! El de la mini sèrie de “obre els ulls”!- Exclamà tot sorprès.
La Ivet es va posar a aplaudir.
-Molt bona Joan, te’n adones després de passar-nos dos quarts d’hora ficats en aquest somni!- Digué fent broma.
L’Òscar es posà a riure i mirà fixament al nen.
-I tu deus ser el germanet de la Nora. Tens els mateixos ulls...i el mateix entusiasme per fer les coses- Li va dir dolçament. Les galtes de la Nora es van encendre al sentir aquell comentari.
El Joan estava bocabadat, doncs era claríssim que veure un famós no passava tots els dies. I encara que només es tractés d’un somni, aviat tindria moltes oportunitats per veure’l a la realitat.
-M’agrada molt la sèrie, i tu ho fas súper bé!- El va felicitar el nen.- I saps què? He decidit que quan sigui gran, faré una pàgina web i posaré un munt de coses sobre tu!
-Em sembla una idea genial, segur que tindrà un gran èxit!- L’animà l’Òscar acaronant-li els cabells. Acte seguit, s’apropà a la Nora.- Per cert, et volia preguntar una cosa...
La Ivet i el petit Joan van compartir mirades, com si comprenguessin tot el que anava a succeir en aquell moment. S’apartaren dels dos joves poc a poc, sense deixar d’observar-los.
-Després de tot el que t’ha fet el Lander, i el que ens ha fet a tots dos...per què li has donat les gràcies, Nora?- Volia saber el noi.
Ella va riure dolçament. S’apropà a ell lentament, i a pocs centímetres de distància, li va donar la resposta. Una resposta d’allò més intensa.
-Perquè gràcies a ell som el que som ara. Sí, ens ha fet patir, i em passat moments horrorosos per la seva culpa. Però pensa que si des del primer moment ens haguéssim vist a la realitat, tot hauria succeït massa ràpid, i a poc a poc és com s’assaboreixen les coses...ho entens, Òscar?
Ell se la va mirar amb els ulls brillants. Li rodejà la cintura amb les seves mans robustes i grans, que proporcionaven una tranquil•litat tan addictiva que feia que la Nora no volgués marxar mai.
-Es clar que ho entenc, preciosa- Li va xiuxiuejar als llavis.
Acte seguit, s’enfonsaren en un profund i càlid petó. I mentre les carícies s’apoderaven de la seva persona, la lava que envoltava l’ambient es va anar evaporant poc a poc, transformant-se en un suau remolí. Estaven travessant el pas a la vida real, per fi junts.
Els seus llavis es van separar molt lentament, com si es neguessin a fer-ho. Observaren al seu voltant: es trobaven al parc de l’Oreneta, en ple matí, amb gent jove i no tan jove acomodada sobre la gespa matant el temps.
-Per cert Nora, ja estem a finals d’Agost- Li digué l’Òscar mentre li acariciava la galta.- D’aquí una setmana serà el teu aniversari, i faràs setze anys... Per què no convides als teus amics a sopar?
Van romandre en silenci uns instants. La Nora somrigué dolçament, penetrant en la seva mirada, la seva mirada real. Aquella vegada no es tractava de cap somni.
En memòria d’en Josep Maria Pareja,
El senyor Martí que tots voldríem tenir.
-Cristina Perosanz, 23 d’Agost de 2011 (13:14)
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.
No hay comentarios:
Publicar un comentario