domingo, 14 de agosto de 2011

Capítol 10


Havia arribat el dia. Aquell dissabte pel matí la Avinguda Diagonal estava plena de gent, i no només per anar de compres. Gran part de la multitud es dirigia cap al centre comercial, impacients per la presentació d’aquella mini sèrie. Era el cas de la Ivet i la Nora, i aquesta segona portava esperant el moment durant molt de temps.

Un cúmul de gent separava a les dues amigues de la porta. Com era de suposar, no hi faltaven els micròfons, les càmeres, i altres estris de televisió per plasmar aquell moment.

Aleshores van aparèixer. Els actors començaren a sortir per la porta i la cridòria va augmentar. La Nora alçà la vista, però no va veure a l’Òscar enlloc.

-Tranquil•la, segur que no triga gaire en sortir- Li consolà la Ivet, tractant de fer-se un lloc entre la gent.
I així va ser. El noi que havia conegut en somnis va aparèixer, juntament amb un altre dels actors de la seva edat. Parlaven animadament tot saludant a la multitud.

La Nora estava tan sobtada que no era capaç d’articular paraula. Sí, l’Òscar existia, i encara que només l’estigués veient a distància, estava allà.

-Però què dimonis fas? No et quedis allà com un estaquirot!- Exclamà la Ivet emportant-se a la seva amiga pel braç.- T’ha de reconèixer sigui com sigui.

Just darrere d’elles hi havia un banc, on es trobava dempeus una nena de cabells rossos fent fotos. La Ivet no va dubtar en pujar, i aixecà a la Nora perquè ella també tingués lloc. Un cop a dalt, va agafar aire i cridà a l’Òscar pel seu nom.

-Eh, però que fas noia? L’Òscar és meu!-Replicà la nena rossa pentinant-se.

-Tu calla, inútil! La Nora s’ho mereix mil cops que tota aquesta gent que hi ha aquí, inclosa tu!- Va dir la Ivet amb un aire molt sec.

La nena obrí la boca, indignada.

-Què has dit?!

I es van començar a barallar. La Nora, ignorant el panorama que tenia al costat, continuà cridant.
-Òscar, Òscar! Sóc la Nora! Mira cap aquí, sisplau!

El rostre del noi es posà seriós de sobte. Va començar a mirar al seu voltant, en busca d’aquella veu que li resultava tan familiar.

-Aquí, aquí! Al banc!- Insistia la Nora.

Finalment les seves mirades es van trobar. L’Òscar empassà saliva, sense apartar la vista de la noia. Acte seguit, començà a moure els braços d’un costat a l’altre, tractant d’indicar alguna cosa.
-Com? No t’entenc!-Va dir ella arronsant les espatlles.

L’Òscar va esbufegar indignat. Col•locà els punys un al costat de l’altre i els va fer girar com si portés un volant de cotxe, amb l’esperança de que la Nora comprengués el missatge.

Per fi la jove ho va entendre. Volia que anés al garatge, lluny de la gentada i dels fans histèrics. Baixà del banc ràpidament i agafà a la Ivet.

-Però on anem ara?- Preguntà la seva amiga desconcertada.

-Al garatge. L’Òscar m’ha dit que ens trobaríem allà- Va respondre la Nora.

Baixaren tan ràpid com van poder per les escales que portaven a la planta baixa. El pàrking estava completament silenciós, i tot hi haver-hi bastants cotxes, no passava ni una ànima.

-Aquest Òscar...té unes idees...- Murmurà la Nora amb una rialla.

-Qui m’ha cridat? M’ha semblat sentir el meu nom...- Va dir una veu.

Les dues amigues donaren mitja volta. Era l’Òscar, plantat davant d’elles amb els braços creuats i amb un somriure d’orella a orella.

La Nora va sentir com li pujava l’adrenalina pel cos, i va córrer cap a ell com si hagués vist un oasi en mig d’un desert. Ell se la mirava encisat, amb els ulls brillants, esperant a tenir-la entre els seus braços.

Però abans de que les seves mans s’agafessin, una descàrrega elèctrica empentà fortament a la noia contra un cotxe. Ella cridà dolguda.

-NORA!- Van exclamar l’Òscar i la Ivet al mateix temps.

La seva amiga s’ajupí al seu costat. Va veure una petita cremada a la seva mà dreta.

-Es pot saber què li has fet?!- Preguntà la Ivet a l’Òscar.

-Però si jo no he fet res!- Va dir l’Òscar anant cap a ella.- Nora, et prometo que jo mai...

Alguna cosa l’obligà a aturar-se. S’observà a sí mateix: tot ell estava recobert d’una mena de raig elèctric de color blau. Els braços, les cames, els peus...tot.

-Què coi és això...?! QUÈ COI ÉS AIXÒ?!-Va cridar histèric, sacsejant la seva samarreta per intentar alliberar-se d’allò que havia ferit a la Nora.

De sobte, una ventada recoberta de sorra començà a cobrir l’ambient poc a poc. L’Òscar s’espantà encara més del que ja estava.

-No, sisplau...un altre cop no...NO!- Va bramar agenollant-se a terra.

La ventada es va anar fent més forta fins convertir-se en un huracà de sorra que tapava la vista dels tres joves. Les dues amigues van veure com poc a poc la figura de l’Òscar s’anava esvaint. L’última cosa que sentí la Nora va ser la veu del noi repetint el seu nom una vegada rere l’altre.


Licencia Creative Commons
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.

No hay comentarios:

Publicar un comentario