-Vés a jugar amb l’Òscar una estona, Lander.- Li va dir al nen mentre li acariciava els cabells.
Ell afirmà amb el cap i va anar corrents cap al circuit de joguina, on ja hi era l’altre nen. Aquest es veia molt més petit i entremaliat.
-Aquell d’allà sóc jo, i l’home del bigoti és el meu pare...- Va dir l’Òscar amb veu baixa, sense creure el que veia.
La Nora observà el panorama fascinada. Es trobaven a dins d’un flashback, un moment del passat que el Lander tenia gravat a la seva ment i volia que els dos joves veiessin.
El pare de l’Òscar, anomenat Albert, va seure a una de les cadires que hi havia, tot barrejant una baralla de cartes de pòquer.
-Et fa una partideta, Pau?- Li preguntà al seu amic.
-Home, això ni es pregunta- Va respondre ell mentre ocupava l’altre cadira.
L’Albert remenà la seva butxaca i va obrir la cartera. Posà un bitllet de cinquanta i un altre de vint sobre la taula.
-M’hi jugo setanta- Va dir amb seguretat.
El Pau es mirà els diners amb indiferència. Va obrir un petit calaix que hi havia a la taula, i va treure una carta molt vella i desgastada. Era el rei de piques.
L’Albert frunzí les celles. El Pau, al veure-li la cara, va decidir donar-li una explicació.
-És la carta més valuosa de la meva baralla- Explicava el Pau.- La va aconseguir el meu pare en una aposta fa molts anys. I sé que no la perdré, estic més que segur. Per això me la jugo.
I després d’aquelles paraules, la partida va començar. Mentrestant, els dos nens també feien les seves apostes.
-Fem una carrera de vint voltes. Qui guanyi s’emportarà el Ferrari vermell- Va dir el Lander.
-D’acord! M’agafo el tot terreny!- Exclamà el petit Òscar tot content.
-Doncs per mi el descapotable. No creguis que em guanyaràs!- Digué el Lander tot alçant un cotxet blau que tenia a les mans.
I un cop es posaren a jugar, ningú va dir una sola paraula més.
-De petit m’encantaven els cotxes- Murmurà l’Òscar mentre es veia a ell mateix jugant amb el tot terreny.
-Se’t veu molt feliç- Li va dir la Nora.- No sabia que en aquell temps el Lander i tu fóssiu amics.
-Sí, ho érem. El que passa és que després les coses van canviar...- Lamentà ell desviant la mirada.
L’Òscar tenia tota la raó. I encara que no recordés ben bé què va succeir, aviat aquell flashback en el que es trobava li donaria la resposta.
El noi s’apropà una mica més per mirar a través dels prestatges. Amb tanta mala sort, que va ensopegar contra la Nora i li trepitjà el peu.
-Vigila per un camines, Òscar!- Es queixà ella.
-Ho sento, no t’havia vist!- Va disculpar-se ell.
El petit Lander olorava alguna cosa. S’apropà lentament al prestatge, amb el cotxe de carreres a la mà.
-Merda...- Va murmurar la Nora. L’Òscar li tapà la boca amb la mà perquè no parlés.
El nen va passar a l’altre banda. Descobrí als dos joves amagats.
-Hola- Va dir amb tota tranquil•litat.- Voleu fer una carrera amb nosaltres?
-N-no no, gràcies- Refusà la Nora el més amablement possible.
-Apa, vés a jugar amb el teu amic, que sinó et guanyarà- Va dir l’Òscar amb tal de que el Lander marxés.
El nen se’ls mirà amb sospita i tornà amb el petit Òscar. Afortunadament, l’Albert i el Pau estaven tan concentrats amb la seva partida, que no es van assabentar de res. Una partida, que no acabà gens bé.
El Pau va caure a terra de genolls, amb la mirada perduda. El seu fill va córrer fins a ell.
-Què et passa, pare?- Li preguntà mentre li acaronava la cara dolçament. Ell no va reaccionar, ni tan sols el va mirar.
-No li passa res, Lander. No veus que s’està fent el ruc?- Va dir l’Albert amb mitja rialla.- Mira, ara li farem pessigolles i ja veuràs què ràpid s’aixeca.
Però allò no era cert. El Pau no estava de broma, i ningú es va adonar fins que ell s’aixecà de cop i començà a cridar desesperadament.
-HE PERDUT EL QUE EM DONAVA LA VIDA!- Deia mentre s’estirava els cabells amb ràbia.
Respirava a tota velocitat, com si no quedés més oxigen a la terra. De la seva butxaca va treure una petita navalla, que clavà amb força contra la paret i desplaça cap a avall, fent esquerdes sense parar.
-Destrossaré aquesta sala, destruiré les parets que han presenciat el meu dolor, eliminaré qualsevol cosa que reflecteixi aquest moment...DESCUARTITZARÉ LA MEVA PERSONA!- Cridava aixecant-se la camisa i fent-se talls amb la navalla.
Als seus ulls es reflectia aquella histèria que poc a poc destrossava el seu interior. Els nens ploraven, l’Albert estava glaçat, mirant-se’l sense saber com reaccionar.
Una espècie de boira va cobrir l’ambient. La Nora abraçà a l’Òscar amb por, doncs tant ella com el noi estaven molt esgarrifats.
Aparegué una última imatge. Es veia un passadís molt llarg i silenciós, on només hi havia una porta. Al obrir-se, es mostrà el seu interior. Es veia al Pau lligat amb una camisa de força, que el bloquejava i l’impedia la mobilitat. Tenia la cara desgastada i el cos ple de ferides, origen dels seus constants intents d’alliberar-se d’aquella pressió. Uns intents, que no s’acabaven mai.
-Què faríeu vosaltres si us passés el mateix?- Preguntà la veu actual i absent del Lander.
Els dos joves, encara abraçats, alçaren el cap.
-Trobeu la carta, i tot això s’acabarà- Va dir ell.
L’Òscar mirà a la Nora. Si trobaven la carta, el Lander estaria en paus amb ells i permetria que es veiessin a la realitat. Aquella era la clau dels fets: el rei de piques.
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.
cris! es important, se com pujar el capitol. sento no parlarte desde el face pero em van denunciarr i no puc escriure ress!:( se que et passa a mi tambe em passava amb la meva novel·la, ves a configuración i cap a baix i posa seleccionar editor de entradas i posa editor anterior es una miqueta diferent pero funciona!:)
ResponderEliminar