-Tu creus que aquesta dona ens ajudarà, Ivet?-Es preguntava la Nora.
-Es clar que sí, no te’n penedeixis ara.-Va afirmar ella.-Si ho ha dit el professor és per alguna cosa.
Giraren a la dreta, endinsant-se en un petit carreró. No hi vivia gairebé ningú i tot en general es veia molt deixat. La Nora va aturar-se davant la porta número quinze, que era la del centre. L’observà detalladament: era de fusta i estava plena d’esquerdes.
-Això és molt estrany, no hi ha cap timbre ni res-Va dir.
-Doncs obre directament, no crec que ningú et cridi l’atenció-Proposà la Ivet.
I sense pèls a la llengua, la Nora va girar el pany i entrà a dins, seguida de la seva amiga. L’interior del centre era totalment contrari al que aparentava a simple vista. Hi havia un passadís molt llarg i silenciós, amb les parets decorades fins a l’últim detall. Al fons es podia veure una porta corredissa, esperant impacient a algun client que volgués profunditzar més en els seus somnis.
Encantades amb els quadres que penjaven de les parets, van creuar el passadís fins arribar a aquella porta. A l’altre banda hi havia una habitació plena de cadires. Era la sala d’espera.
De sobte, va aparèixer l’Alícia, una dona que rondava els cinquanta anys, vestida amb una túnica violeta i un mocador a conjunt, acompanyada d’una anciana que feia cara de pocs amics.
-És vostè una estafadora!-Li deia a l’Alícia.
-Calli, tros d’ase! Que sigui l’última vegada que la veig per aquí!-Va bramar aquesta. Acte seguit, observà la sala i es dirigí cap a les úniques persones que hi havia.-Sou les següents, nenes?
Elles afirmaren amb el cap. Van entrar al seu despatx observant a l’anciana marxant i remugant sota el nas.
Un cop a dins, van seure sobre les dues butaques que hi havia, davant d’una taula d’escriptori. Era una habitació bastant reduïda, il•luminada amb una dèbil llum violeta. Just al costat d’elles hi havia un còmode seient de cuir.
-Perdoni si li molesta la pregunta, però..què ha passat amb aquella senyora?-Volia saber la Ivet.
-Res, que m’ha començat a explicar no sé quins romanços de que somiava amb foques que la volien matar, i resulta que no ha estat res més que una brometa de poca gràcia-Explicà l’Alícia.-El pròxim cop s’ho pensarà dues vegades abans de venir aquí a tocar els nassos.
La Ivet va tapar-se la boca per amagar el riure, i la Nora li colpejà amb el colze dissimuladament.
-En fi, què volíeu, estimades?-Va interessar-se la dona.
-Sí, miri, és que aquesta nit he somiat que…-Començà a explicar la jove.
-Vols que utilitzem el "Somni-analitzador"? Serà més fàcil.-Proposà l’Alícia.
-Somni què?!-Exclamà la Ivet.
La dona va somriure dolçament. Agafà a la Nora de la mà perquè s’estirés sobre el seient. Ella va obeir, tot i que en aquell precís instant s’estava sentint estúpida.
-Anem a veure què hi ha per aquí…-Murmurà l’Alícia posant les seves mans sobre el front de la jove.
De sobte, va aparèixer una bombolla de fum de color verd davant la Nora. Poc a poc aquell fum es va anar apartant com si de boira es tractés, i mostrà unes imatges en to sèpia. En elles s’hi representava el seu somni, el moment en què coneixia a l’Òscar.
-Hm…ja veig.-Digué l’Alícia per sí mateixa.
Ara es representava la conversa a la cafeteria. En un suau eco es va sentir la frase de l’Òscar: “m’agradaria assegurar-me de que existeixes”.
-Mare meva, quin noi més directe…-Es sorprengué la Ivet.
Segons després, les imatges varen consumir-se en cendres poc a poc. L’Alícia va guardar-les dins d’un pot daurat que deixà sobre el prestatge, juntament amb altres recipients, on estaven emmagatzemats tots els somnis dels clients que passaven pel seu despatx.
-No tothom té l’oportunitat de conèixer gent d’aquesta manera. No saps la sort que tens.-Va dir ella.
-Però jo no entenc res-Es queixava la Nora.-Què és això de que vol assegurar-se de que existeixo?
L’Alícia s’apropà a ella i la mirà als ulls.
-Aquest noi existeix, t’ho dic jo, si no, no t’hauria dit res d’això. El més segur és que somiïs amb ell aquesta nit, ja que els dos tindreu el subconscient centrat en el que va passa a l’anterior somni i coincidireu. Però has de recordar que a la vida no tot és de color rosa, i per tant als somnis tampoc. És l’única cosa que tenen en comú la realitat i la fantasia.
Les dues amigues es miraren entre elles, encuriosides.
-Això és tot, noies-Va dir finalment.-I Nora, si passa alguna cosa, ja saps a qui acudir.
A la noia se li posaren els ulls com taronges.
-Com sap el meu nom?-Es preguntà.
L’Alícia va riure.
-El meu marit m’ha parlat molt bé de tu, diu que ets una alumna excel•lent. A més, sempre estaré encantada d’ajudar a gent que està passant pel mateix que jo vaig passar…
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.
No hay comentarios:
Publicar un comentario