Capítol 6

L’intensiu de guitarra del matí següent va fer-se molt pesat per la Nora. No deixava de donar-li voltes al misteriós somni que havia tingut, i d’aquelles últimes paraules que havia dit el Lander. L’Alícia ho havia encertat pràcticament tot.

El senyor Martí va adonar-se’n d’alguna cosa, doncs el propi rostre de la noia la delatava.

-Avui t’he vist molt distreta a les interpretacions, Nora- Va dir mentre s’encenia un cigarret.

-Sí, ja...bé, és que...avui he tornat a somiar, i s’ha complert tot el que la seva dona em va dir- Explicà ella.

El professor expulsà el fum del tabac per la boca.

-Veus? L’Alícia és la millor en aquests temes.

-No, si això no ho nego. El problema és que la cosa s’està complicant més del que em pensava...

-Ni tan sols als somnis les coses són tan fàcils, Nora. Està clar que trobar-te amb aquell noi no serà bufar i fer ampolles, però el més important és no rendir-se mai. Amb voluntat arribaràs més lluny del que et penses.

Uns cops a la finestra van interrompre aquella conversa tan filosòfica. Era la Ivet, que feia estona que havia sortit i esperava a la seva amiga.

-Vés, filla, que t’estan esperant- Va dir el senyor Martí.-Però sobretot, mai oblidis aquest consell, d’acord?

-Així ho faré, professor. Moltes gràcies!-Agraí la Nora.

I va marxar per la porta acomiadant-se amb la mà. La Ivet es dirigí a ella d’immediat.

-A veure si ho entenc, que abans m’has deixat a mitja explicació i això no pot ser- Va dir fent broma.-El Lander se’t va aparèixer al somni i et va dir que mai et trobaries amb l’Òscar?

-No exactament- Negà la Nora.-Va dir que no ens trobaríem fins que l’Òscar fes memòria de no sé què...

-Doncs noia, com no em donis més pistes ho veig una miqueta cru- Va dir la seva amiga.

-I què vols que hi faci? Això no és tan fàcil com et penses!-Manifestà la Nora.-Però, un moment...també va dir alguna cosa de que el pare de l’Òscar havia fet mal a la seva família o no sé quina història.

-Potser es refereix a allò del seu pare- Se li va acudir a la Ivet.

La Nora s’aturà en sec.

-Com? Del pare del Lander?

-Sí. No sé, potser és això.

-Però, què li va passar?

-Que el van ingressar a un psiquiàtric quan ell tenia sis anys. No t’ho va explicar?

La noia relacionà conceptes. La notícia del diari, el maletí de pòquer incomplet del Lander, la seva promesa de venjança cap a l’Òscar...Això només podia significar una cosa. 

Deixant a una banda tota aquella reflexió, tornà a la conversa com si res.

-Doncs no, no m’ho va explicar- Va negar dissimuladament.

-El que no sé és el per què, però en fi...-Digué la Ivet. Acte seguit, centrà els seus ulls en una televisió que hi havia rere el vidre d’una botiga.-Mira, m’han dit que aquesta mini sèrie té pinta d’estar molt bé.

La Nora va mirar la pantalla amb poc interès. Però tot just ella desvià la vista, alguna cosa va obligar-la a retrocedir.

Se li aturà el cor, i no va caure rodona a terra de miracle. Qualsevol altre hauria passat per alt aquelles imatges, però ella no. Allò era impossible d’ignorar.

-I-Ivet...-Murmurà agafant a la seva amiga pel braç. 

Ella sospirà cansada.

-Què passa ara, Nora?-Va preguntar.

La jove va senyalar la televisió. Ara apareixia un noi de la seva edat, juntament amb cinc més. Ell estava enfocat en primer pla.

-És l’Òscar...-Va dir amb un fil de veu.

La Ivet alçà les celles. Juntes observaren la pantalla amb la vista fixada en ell.

la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.