Capítol 7

-No pot ser, no pot ser...-Repetia la Nora una vegada rere l’altre.

Havia tingut que seure a un banc per mantenir mínimament la calma. Tot el cos li tremolava.

-Et juro que era ell, Ivet, i aquesta vegada no estic somiant...-Assegurava ella.

La seva amiga li va agafar la mà.

-Primer de tot, tranquil·litza’t- Li aconsellà.-Si tu em dius que era ell, jo et crec, no pateixis. Però trobo que el millor que podem fer ara és anar-nos a dinar a un Internet Cafè i així investiguem una mica sobre el tema. Si ha sortit per la televisió no crec que ens costi gaire trobar-ho. A més, això assegura que l’Òscar realment sí existeix, oi?

Aquella última frase encisà a la Nora. La Ivet tenia raó: el que acabaven de veure era la prova definitiva de que l’Òscar no era producte de la seva imaginació.

-Es clar!- Va exclamar contenta aixecant-se d’un salt del banc.-Apa, anem! Tenim moltes coses a fer!

I va marxar corrents cap a la cafeteria. La Ivet va seguir-la, rient sense parar.

-De veritat...qui t’entengui que et compri!-Exclamà a distància.

Entraren juntes al Internet Cafè. La Nora va escollir un dels ordinadors i s’assegué. La  seva amiga va romandre dempeus. 

-Queda’t aquí, ja vaig jo a buscar el menjar- Va dir tot agafant una safata de la pila que hi havia al costat.

-D’acord, porta’m un entrepà de llom i formatge, sisplau- Li demanà la Nora mentre encenia  l’ordinador.

-Ei, però què és això? No et passis, que jo no sóc criada de ningú!-Va dir la Ivet amb una indignació fingida.

La Nora va riure i esperà a que carregués l’ordinador. Tenia poques dades, doncs només sabia el nom i cognom del noi amb el que havia somiat durant dos dies consecutius: Òscar Vidal. O almenys això era el que posava a la pantalla de la televisió. “Espero que amb això sigui suficient. Sinó, no sé què faré...” Digué per sí mateixa.

L’ordinador ja estava llest. Va obrir el buscador, i situant el cursor dins el rectangle blanc, teclejà ràpidament el nom complet de l’Òscar.

Només van aparèixer dues o tres pàgines interessants. Va provar sort fent clic a la primera.

-Què, has trobat alguna cosa?- S’interessà la Ivet, que tot just acabava d’arribar amb els dos entrepans.

La Nora es va sobresaltar.

-M’has espantat, Ivet!

-Jo? Què estrany- Va dir irònicament.-Ja saps que l’adjectiu “discreta”  no està inclòs al meu diccionari. Però què hi farem.

La Nora rigué lleugerament i va fer una ullada a la pàgina web que acabava de trobar. Després de fer un queixalada al seu entrepà, llegí en veu alta:

"Òscar Vidal Taló (Barcelona, 23 de setembre de 1995) és un actor català. Des de ben petit que fa teatre a una escola d’art dramàtic del seu barri, però no va ser fins a l’any 2007 que va començar la seva carrera com a actor participant a alguns curts. Actualment ha finalitzat el rodatge d’una mini sèrie de tres capítols anomenada “Obre els ulls”, que s’emetrà durant aquest cap de setmana. Aquest dissabte dia 4 a les dotze del migdia tindrà lloc la presentació de la sèrie al Centre Comercial de Diagonal. “Desitgem que tingui l’èxit esperat” Diu el Carles Viñas, el director."

Les dues amigues es miraren entre elles. Tant una com l’altre van entendre que pensaven el mateix.

-Saps quin dia és avui, oi Ivet?-Preguntà la Nora amb una petita rialla.

-Avui estem a tres- Va dir la Ivet mirant el rellotge digital de la pantalla de l’ordinador.-Això vol dir que la presentació és demà...

-Correcte. Hem d’anar sigui com sigui, és una oportunitat d’or.

-Doncs no sé com t’ho faràs, perquè demà tenim intensiu...

-Ens el saltem i punt. A més, el senyor Martí sap tota la història, no? És ara o mai. Ni tan sols el Lander m’ho podrà impedir, per molt que digui.

Van acabar de dinar ràpidament i marxaren de la cafeteria sense pagar. Ni elles ni el cambrer es van adonar. En fi, un petit incident, què hi farem.

-És que ara ho veig tot molt més clar- Li deia la Nora a la Ivet mentre passejaven per l’Avinguda Diagonal.-El primer cop que vaig somiar amb ell va aparèixer la veu de la seva mare dient-li que tenia que anar a rodar. I al somni d’avui m’ha dit que tornava de gravar un spot...

-Segur que es referia a l’anunci que hem vist- Va dir la Ivet.

-Exacte.-Afirmà la Nora.-Poc a poc les peces comencen a encaixar...

Van girar per un petit carreró, concretament el mateix on estava el centre de l’Alícia. Però aquella vegada hi havia una cosa que no era normal. Les parets estaven més destrossades que de costum. Algú les havia omplert d’escrits, i en tots hi deia el mateix: “em falta el rei de piques”.

La Nora agafà pel braç a la Ivet, amb el cor bategant a cent i el cos sencer tremolant com un flam.

-No em diguis que...-Digué amb un fil de veu.

De sobte, unes mans grans i desgastades acariciaren l’espatlla de les dues nenes.

-Vosaltres teniu la resposta- Va dir una veu ronca.

Donaren mitja volta amb por. Davant dels seus ulls tenien el rostre engrut d’aquell home que apareixia al diari, el rostre d’un boig més ingressat en aquell psiquiàtric. O no.

la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.