Capítol 5

Es tractava d’un noi dos anys més gran que l’Òscar i la Nora. D’estatura bastant alta, tenia una pell lleugerament pàl•lida, de la qual ressaltava una mirada d’ulls verds plena de misteri. Lluïa una discreta barba de tres dies.

-Lander!-Exclamà la Nora sorpresa, però no positivament.

-Vaja Nora, què bé que m’hagis reconegut després de tant de temps- Va dir el noi amb mitja rialla- És tot un honor estar dins del teu somni, però és una gran llàstima que l’estiguis desaprofitant amb aquest pallús.

L’Òscar es situà davant seu, desafiant.

-El que és una gran llàstima és que et comportis així amb mi. I dic llàstima per no dir pena, que és el que fas.

La Nora es creuà de braços.

-No entenc res...-Va murmurar.

-Oh, no pateixis maca, no hi ha res a entendre- Digué el Lander acariciant-li els cabells.-Per què no marxes amb mi? Trobo que ja va sent hora de recuperar el temps perdut...

Però abans de que li pogués tocar la cintura, ella l’agafà pel coll de la camisa i l’empentà contra els matolls.

-Aquí l’única que va perdre el temps vaig ser jo! Vas passar-te cinc anys fent-me creure que m’estimaves, i ara que em perds tornes a per mi? Mai tornaré a sentir el que vaig sentir per tu, i ho saps!

El Lander va aixecar-se del terra pausadament.

-Doncs no deies el mateix l’estiu passat a Altafulla, i bé que et vas deixar fer cosetes...-Recordava ell amb picardia.

-CALLA! Res tornarà a ser igual, i si les coses han acabat així ha estat perquè TU has volgut!-Cridava la Nora amb tot l’aire dels seus pulmons.

L’Òscar l’agafà de les espatlles per apartar-la del Lander.
-Ja n’hi ha prou, Nora- Li va dir a cau d’orella.-No val la pena tractar amb aquesta gent. Serà millor que et despertis i marxis.

-Ni parlar-ne!-Es negà ella.-Sinó em llevaré a mitjanit i si m’adormo un altre cop no coincidirem...

-Doncs sí, és el millor que pots fer, perquè a la realitat no el veuràs de cap de les maneres- Va intervenir el Lander.

L’Òscar quedà paralitzat. Deixà anar a la Nora poc a poc.

-Què has dit?!-Va replicar.

-Doncs el que sents, tros d’ase- Respongué el noi.- Si fos per mi vosaltres dos no us veuríeu mai a la realitat.

La Nora s’afegí a la conversa.

-I això per què?!-Es queixà.

-Doncs no ho sé, l’Òscar sabrà què va fer malament en el passat- Va dir el Lander irònicament.- O millor dit, el seu pare.

-Quin passat i quins romanços? Marxa d’aquí i deixa’ns estar, canalla!- Va exclamar l’Òscar. Tot allò l’estava començant a treure de les caselles.

El Lander s’allunyà lentament, com si estigués a punt de marxar.

-Oh, que potser no te’n recordes perquè erets massa petit...Doncs jo de tu faria memòria, això si vols trobar-te amb la teva estimada Nora. Trobo que després del mal que va causar a la meva família el teu estúpid pare, tu també et mereixes patir una miqueta. I si no, no et preocupis, ja em quedaré jo amb la Nora. Almenys jo li podré donar realitats.

Allò últim va encendre a l’Òscar. Va fer una breu repassada al seu voltant, tot adonant-se de la presència d’un maletí platejat sobre la gespa. L’agafà amb una mà i li va llençar al noi tot cridant:

-LA NORA NO ÉS PROPIETAT DE NINGÚ!

El maletí colpejà les cames del Lander i va caure a terra en sec. Ell l’agafà a l’instant.

-Vaja, el meu maletí de pòquer, quina sort-Va dir tot content. Però acte seguit el seu somriure es congelà- Llàstima que em falti una carta...

I va marxar entre els matolls sense dir adéu.


la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.