Els dies eren tristos i apagats. La Nora es passava les tardes tancada a l’habitació, pensant en on podria estar aquella maleïda carta, forçant la son per poder trobar-se amb l’Òscar, per sentir la seva veu. Li va costar admetre que l’estimava, potser perquè ho veia massa irreal, potser perquè hi havia un impediment: el rei de piques.
Per què van jugar aquella parida de pòquer? Per què el Pau va tenir que perdre? El que havia començant essent un simple somni de res, acabà convertint-se en un repte, i dels grossos. Ella sabia molt bé que trobar aquella carta no seria bufar i fer ampolles, per això va acudir a la persona més experta en aquests temes: l’Alícia.
-No esperis somiar amb una sola persona durant tantes nits seguides, Nora. El subconscient també ha de descansar, és completament normal- Li explicava la dona.
-Però vostè no ho entén!- Replicà la noia.- No és que vulgui, és que ho necessito...
L’Alícia va seure al seu costat.
-Jo sé el que busques. Sé que hi ha un objecte que us separa, i que tu no tens ni idea de per on començar a buscar. L’Albert, el pare de l’Òscar, és la persona que actualment el té, i per això necessites parlar amb ell. De fet, es podria intentar...
-El què?- Preguntà la Nora.
-Com que el què? Doncs posar-nos en contacte amb l’Òscar, què vols que sigui- Va respondre la dona amb tranquil•litat.- De fet, ell és la persona més pròxima a l’Albert, oi?
Allò que semblava tan normal per a l’Alícia, va fer que a la Nora li brillessin els ulls.
-De debò ho podria fer?
-Sí. I és tan fàcil com això.
Després d’aquella afirmació tan segura, va anar cap al seu prestatge, buscant amb la mirada el pot daurat on estava emmagatzemat el somni de la Nora. L’agafà amb les dues mans, i sense tan sols obrir-lo, aparegué una mena de líquid transparent i viscós que va caure a terra deixant un bassal.
-El que veuràs ara no és l’Òscar real, sinó que és la seva rèplica en somnis- Va dir l’Alícia.
-Com?- Preguntà la Nora estranyada.
-Tu espera’t. Ara veuràs.
Poc a poc el bassal va anar agafant forma. Començà essent unes cames, després un tronc, més tard dos braços...i finalment, un rostre. Un rostre, que tenia moltes ganes de tornar a veure i que mirava d’un costat a l’altre, perdut.
-Aquest és l’Òscar que tu veus quan somies- Explicà l’Alícia mentre seia a la cadira de l’escriptori.- La seva veritable persona està adormida. Naturalment, és transparent i no el pots tocar, perquè us trobeu en contextos diferents. És a dir, ell està somiant i tu no. Però almenys podreu parlar.
La Nora es situà davant seu lentament.
-...Òscar?- S’atreví a preguntar.
-Nora...per fi!- Va alegrar-se ell.- Feia tant que no coincidíem...
-Eh... sí, això t’anava a dir. A veure com t’ho explico...-Digué la noia.- Això no és del tot un somni. Bé, per tu sí però per mi no. L’Alícia ha fet que ens trobéssim.
Assenyalà a la dona tota contenta. Ella va saludar amablement amb la mà, mentre endreçava uns papers.
-Apa, així que ha estat vostè...- Va dir l’Òscar somrient.- Ja deia jo que no era gaire normal adormir-se enmig d’una firma d’autògrafs.
La dona s’aturà en sec. S’emportà la mà al front.
-És veritat, que ets actor...com he pogut oblidar aquest detall?- Deia penedida de sí mateixa.
-No pateixi, dona. Ja ha fet prous esforços, i bé que fa- Agraí l’Òscar mirant a la Nora. Ella somrigué de mig costat.
L’Alícia, al veure als dos joves tan interessats en parlar, s’aixecà i es dirigí a la porta.
-Veig que tindreu per estona, així que vaig a atendre a altres clients. Ja m’avisaràs, Nora- Va dir.
La noia afirmà amb el cap i va esperar a que marxés. Un cop la porta va quedar tancada, començà a parlar.
-A veure, tu ets la única persona que ho sap...on està el rei de piques?
Ell encongí les espatlles.
-El meu pare la va guardar fa molt de temps a algun lloc, però no recordo on...
La Nora va esbufegar. Colpejà la taula amb el puny.
-Merda!- Va cridar enrabiada.- Per què tot és tan difícil?
-Tranquil•litza’t Nora!- Li suplicà el noi.- Tenia quatre anys, no recordo gaire cosa...
La jove s’apropà a ell encara més del que ja estava. Els seus rostres quedaren a pocs centímetres de distància.
-És que t’estimo, Òscar. I sóc incapaç de conformar-me amb veure’t només en somnis.
Ell va intentar rodejar-la amb els braços, però les seves mans van travessar la cintura de la Nora. Ella no va percebre cap dolor, però ja en tenia prou amb el dolor de no poder sentir el tacte de la seva pell.
-Jo no he deixat d’estimar-te des de que et vaig convidar a xocolata la primera vegada que vam coincidir al parc- Confessà l’Òscar.- Per què creus que em volia assegurar de que existies?
Ella es quedà en silenci, encisada amb les paraules del noi. Ell mateix es va respondre a la seva pregunta.
-Doncs perquè mai havia trobat una noia que m’acceptés tal i com sóc. Molta gent es creu que té dret a criticar el meu caràcter només perquè sóc famós. Tu has tingut l’oportunitat de conèixer-me abans de que això passés, i trobo que el destí és savi per haver-te-la donat a tu. Te la mereixes, et mereixes a algú que t’estimi de veritat. I és el que et donaré jo quan tot això s’acabi.
Algú va obrir la porta de cop, interrompent aquell moment tan sincer. Aparegué la Ivet.
-Nora! Portava estona buscant-te!- Va exclamar, tot adonant-se de la presència del noi.- Òscar! Vaja, et veig una mica...
-Transparent?- Digué ell per acabar la frase.- Tranquil•la, no estàs pas al•lucinant. En fi, és una història molt llarga.
La Nora tragué el cap per la finestra. El primer que va veure va ser la figura d’un home que semblava tenir molta pressa.
-Òscar, aquell no és el teu pare?- Li preguntà ella.
El noi observà a través del vidre. La Ivet també s’hi va apropar.
-Amb raó no ens ha volgut dir a mi i a la mare on anava...- Murmurà ell al veure cap a on es dirigia. Buscava el carrer Transilvània, el carrer on es trobava el psiquiàtric de diagonal.
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.
No hay comentarios:
Publicar un comentario