-Trobo que això que estem fent és una bajanada- Deia la Ivet corrents darrere de la seva amiga.- Per què hauria d’anar ell al psiquiàtric si suposadament no vol veure al Pau ni en pintura?
-Tu ho has dit, suposadament. Mai se sap, potser esbrinem alguna cosa- Respongué la Nora.
S’havia emportat el pot daurat i el pressionava amb força contra el seu pit. D’aquesta manera sentiria la presència de l’Òscar en tot moment, i això la omplia i l’ajudava a continuar endavant.
Van seguir detalladament els passos de l’Albert. Ell girà cap a l’esquerra per endinsar-se al carrer Transilvània, esperant a creuar el primer pas de vianants, per així evitar passar per davant del pati del psiquiàtric. Va treure la targeta bancària de la cartera a tota cuita.
-Veus? Hem anat fins aquí per res- Es queixà la Ivet novament.- No és més que un home normal i corrent que va a treure diners al banc. Punt.
Però ràpidament es va veure obligada a retirar el que acabava de dir. El pati, tot sencer tancat amb una reixa d’alumini de més de sis metres d’altura, no estava solitari com de costum. Allà hi era el Pau, vestit amb una bata blanca d’hospital, observant tranquil•lament a la gent que passava pel carrer. No obstant, ell es va decantar per una persona en concret.
-Què n’has fet del rei de piques, Albert?- Li preguntà a l’home, qui es va aturar en sec enmig del pas. Va donar mitja volta molt lentament, com si tingués por a aquella veu.
-Saps que l’Òscar el necessita més que mai, oi?- Insistí el Pau.
La Nora mirà a la Ivet, doncs potser sí que havia servit d’alguna cosa anar fins allà. Van anar de puntetes fins a la cantonada que iniciava el carrer. S’amagaren darrere, parant l’orella amb atenció.
L’Albert va retrocedir i tornà a la vorera. Assegurant-se de que no el veia ningú (cosa que no era veritat, encara que ell no s’adonés), s’apropà a la reixa del pati.
-No fiquis al meu fill enmig de tot això, Pau...- Va dir espantat.
-No és que jo el fiqui, és que s’hi ha involucrat ell sol, encara que el pobre no volgués- Respongué ell.- El Lander les està pagant amb ell, realment t’importa tan poc?
L’Albert va romandre en silenci.
-Sé el que penses, amic meu- Va dir el Pau.- Puc estar tan boig com vulguis, però jo almenys em preocupo pel meu fill, i no penso permetre que ho passi així per culpa meva, i encara menys que ho pagui amb els altres.
-La culpa és meva, Pau. Jo vaig guanyar la partida...- Recordava l’Albert amb dolor.
-Però jo em vaig jugar la carta- Afegí el Pau.- Una carta que tu tens i que l’Òscar necessita. I saps per què? Perquè s’ha enamorat fins a les tranques, i la gelosia del Lander és incapaç de controlar-se.
L’home es quedà bocabadat i s’emportà la mà al front. La Nora va somriure lleugerament, observant el pot daurat.
-Ja deia jo que no era gaire normal passar-se una setmana sencera sopant iogurts- Digué ell.- I jo que em pensava que era per les fans, que el tenien fart...Tot just anava a treure diners per donar-li la setmanada, a veure si espavila una mica...
La Nora va picar els dits. Doncs era per això que l’Albert no havia dit res a l’Òscar sobre on anava, perquè anava a donar-li una setmanada especial i volia que fos sorpresa.
-No has canviat gens- Va dir el Pau rere un sospir de decepció.- té setze anys, no cinc. Ell no vol cap setmanada, només vol una cosa, i ja t’he dit quatre cents vegades el que és.
L’Albert creuà els braços, deixant el cap cot.
-Fes el favor d’entendre’m. Quan vas ingressar al psiquiàtric, el meu únic objectiu era apartar al rei de piques per sempre. Volia que estigués lluny de mi, però a prop de tu al mateix temps. Pensava que si senties la presència d’un objecte que tant valoraves, tindries més forces per tirar endavant i així et deixarien sortir...
El Pau frunzí les celles. Hi havia una cosa que no li acabava de quedar clara.
-Aleshores, si està tan a prop de mi, per què no l’he trobat e tots aquests anys?- Volia saber ell.
-Doncs perquè...- Començà a explicar-se l’Albert.- Per què no volia que la trobessis del tot, només pretenia que d’alguna manera sentissis la seva presència. Creia que si la trobaves, potser et donaria un altre atac i et posaries pitjor...
Allò va ser la gota que vessà el got. El Pau colpejà les reixes amb ràbia, i va començar a estirar-se de la bata.
-Un altre atac?! UN ALTRE ATAC?! Si m’haguessis donat la carta quan tocava, hauria sortit d’aquí fa temps, el meu fill no hauria patit tot el que està patint, i l’Òscar i la Nora tres quarts del mateix!
L’Albert va retrocedir una mica. La Ivet agafà a la seva amiga pel braç.
-Nora...? Qui... és la Nora?- S’atreví a preguntar l’home.
El Pau va esbufegar, encara més enrabiat del que ja estava.
-No tens ni idea de res Albert...NO TENS NI IDEA!- Bramà fent vibrar les reixes.
Alguns pacients del psiquiàtric van sentir els crits. En menys de dos segons ja hi havia sis o set caps mirant per la finestra.
-Es clar que sí, Pau! Lluita pel que vols!- L’animà una senyora de cabells blancs despentinats. La resta van començar a aplaudir i a xiular, com si d’un partit de futbol es tractés.
Però aviat aquell espectacle es va acabar. Aparegué un home, concretament el mateix que es va emportar al Pau l’últim cop. Aquella vegada anava sol.
-Estarà satisfet, no, senyor Bonet?- Li preguntà irònicament.- Ja veu el guirigall que ha muntat.
Acte seguit, va fer una breu repassada a l’Albert, qui s’havia quedat amb els peus enganxats a terra de l’ensurt que portava.
-Li ha fet alguna cosa, senyor?- S’interessà el doctor.
-No, no...he estat jo qui m’he apropat. L’he vist al pati i pensava que volia alguna cosa.- Va mentir ell.
-Doncs que sigui l’última vegada, sisplau- Va demanar l’home mentre s’emportava al Pau.
El pati quedà solitari i silenciós de nou. L’Albert es mirà la targeta bancària que encara portava a la mà, i desvià la vista cap a l’edifici del psiquiàtric. Finalment, va marxar per on havia vingut.
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.
No hay comentarios:
Publicar un comentario