-Què ha passat? Em fa molt mal el cap...- Digué la Ivet amb la mà al front.
-El cloroform ens ha portat fins a aquest somni, i m’hi jugo el coll a que allò estava fet a consciència- Va assegurar la Nora.- A mi també em fa una mica de mal, segurament ha estat la caiguda al adormir-nos.
L’Òscar no hauria de trigar gaire...
L’Òscar, trigar? Aquell verb no existia al seu diccionari. Ja feia estona que ell estava allà, assegut al mateix banc on va parlar amb la Nora el primer cop. La Ivet fou la primera en adonar-se’n.
-No és aquell d’allà?- Va preguntar assenyalant-lo sense la més mínima discreció.
Ell es girà de sobte. Un somriure d’orella a orella va il•luminar els ulls de la Nora, qui es dirigí cap a ell ràpidament. Un cop davant seu, li va ensenyar la carta, que la portava a la mà. L’abraçà sense pensar-ho dues vegades.
-Em podies haver avisat d’alguna manera, m’he tornat boig amb la maleïda carta...-Va xiuxiuejar a cau d’orella.
-Només he tingut que fugir de casa a la una de la matinada i colar-me dins d’un psiquiàtric. No ha costat gaire – Digué ella amb una rialla.
-Definitivament, estàs boja. No se’t pot deixar sola ni un moment...- Va bromejar l’Òscar.
La Ivet els mirà de braços creuats, esperant alguna cosa.
-Ja està bé, no, parelleta?- Replicà ella.- A veure si apareix el Lander, li donem la carta d’una vegada i acabem amb tot això.
I pel que sembla, el somni va fer cas a les seves queixes. El terra es començà a moure bruscament d’un costat a l’altre, mentre tots tres veien com la gespa anava perdent el seu color verdós.
Les sacsejades van durar mig minut llarg aproximadament, per finalment transformar el parc en una cosa similar a un cràter. Estaven situats a una espècie de rodona feta de pedra volcànica, amb un forat al mig on hi havia una taula i dos tamborets Únicament podies accedir fins a allà saltant sobre unes plataformes quadrades que hi havia formant un caminet, perquè tota la resta estava inundat de lava bullint.
La Nora va veure al Lander a l’altre banda del cercle.
-Ja hi vaig jo, Òscar- Li digué amb la carta a les mans.
-Ni parlar-ne- Va negar el noi a distància.- Vull que vingui ell, i així fem una partideta, ara que la baralla està completa. I més et val guanyar, perquè com perdis, tots els vostres esforços per trobar el rei de piques no hauran servit de res.
La Ivet esbufegà amb ràbia.
-Mira, et prometo que ja em tens farta!- Va exclamar.- Què més et dóna guanyar o perdre si ja tens la carta? Per fi podràs treure al teu pare del psiquiàtric, no era això el que volies?
Ell rigué sense respondre, anant cap al centre de la rodona. Al cap i a la fi sí que tenia un motiu, encara que no fos gaire coherent. Odiava a l’Òscar, i l’odiava amb totes les seves forces. Per això era incapaç de suportar que s’emportés aquella noia que ell va aconseguir retenir durant tants anys. Potser no podia fer que la Nora deixés d’estimar-lo, perquè els seus poders no arribaven tan lluny, però sí que no es veiessin mai més.
L’Òscar va seure al tamboret que el Lander havia deixat lliure. La partida acabava de començar.
-Escolta, no és res personal, però...realment calia transformar el parc d’aquesta manera?- Preguntà mentre veia com repartia les cartes.
-Jo què sé, a mi què m’expliques? Això que t’ho digui la Cristina, que és la que està escrivint la història- Va respondre ell despreocupat.
Com sempre, la culpa de tot la tenim els escriptors. Trobo que és una mica trist que ens acusin els nostres propis personatges, nosaltres som conscients del que els hi ha de succeir i per què. I el Lander, que no repliqui tant, ja veurà com acaba aquesta història...En fi, després d’aquest petit contratemps, continuem.
La Nora es fixà en la ferida del dit gros de la seva amiga. Hi sobresortia un petit tros de vidre.
-Ivet, per què no m’has dit que t’ho havies clavat? Jo pensava que només t’havies fet un tall- Va preocupar-se ella tot obrint la motxilla.- Em sembla que porto unes pinces de les celles. Vine, t’ho intentaré treure.
Però la Ivet refusà l’oferta, estranyada.
-És que només m’havia fet un tall...- Va murmurar.
La Nora li agafà la mà amb delicadesa i observà la ferida.
-Aquí hi ha alguna cosa que no rutlla- Va dir amb les celles frunzides.
Acte seguit, el tros de vidre que tenia clavat va començar a fer-se cada cop més gran, i a mesura que creixia, la ferida s’anava esvaint. Acabà cobrint-li tot el palmell de la mà, però tot i així no es va aturar. La Ivet estava esgarrifada.
-Sisplau, no cridis, pel que més vulguis...- Li aconsellà a la seva amiga, ja que no volia que l’Òscar es desconcentrés de la partida.
El vidre s’havia fet tan gran que de poc no cau a terra, i mesurava aproximadament dos pams de llarg. La Nora s’havia quedat bocabadada, però semblava que la Ivet ja no estava tan espantada. És més, ara se la veia molt pensativa mentre s’observava a sí mateixa reflectida.
-M’està intentant dir alguna cosa, però no sé el que és...- Va dir amb un fil de veu.
-Com? Què vols dir?- Preguntà la Nora sense entendre res de res.
La Ivet va romandre en silenci. Alçà la vista, observant als dos nois jugant la partida, mentre reia de mig costat xiuxiuejant un satisfactori “ja ho tinc”.
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.
No hay comentarios:
Publicar un comentario