-Amunt germaneta! Que l'àvia ha fet un esmorzar genial!-Insistia el Joan colpejant a la noia amb un coixí. Era un nen d'onze anys bastant entremaliat, d'ulls foscos com la seva germana i amb un somriure capaç d'encisar a qualsevol mare.
S'aixecà del llit sense presses i baixà les escales de camí al menjador. Feia dos dies que els seus pares havien marxat de viatge a Menorca, i durant aquell temps era la seva àvia qui cuidava d'ells. Ella l'esperava asseguda a la taula amb un plat d'ous fregits.
-Bon dia, dormilega. Mira què tens per esmorzar.-Va dir l'àvia amb simpatia.
-Gràcies àvia, fa molt bona cara!-Agraí la Nora fent-li un petó a la galta.
I mentre ella seia a taula, va veure al petit Joan observant alguna cosa per la finestra.
-La teva amiga està a baix.-Va informar.
-Ja és aquí? Aquesta Ivet...-Digué la Nora amb una petita rialla.
Ràpidament va acabar d'esmorzar, i agafà la guitarra que estava sobre el suport de la seva habitació. Era hora d'anar a l'intensiu de música. No sabia ben bé perquè, però estava molt feliç. Havia conegut a una persona en somnis, i això, d'alguna manera o altre, li treia un somriure. La Ivet no va trigar gaire en adonar-se'n.
-De què rius tant?- Li va preguntar.
-Doncs no ho sé, la veritat- Tractava de dissimular la Nora.
La seva amiga l'agafà del braç.
-Si no m'ho vols dir almenys dissimula, però ara no te’n lliures. Au, escup.
La Nora sospirà. Però la Ivet no va aconseguir convèncer-la.
-Serà millor que t'ho expliqui després, amb el senyor Martí.-Digué.
L'amiga afirmà amb el cap encuriosida. Les dues noies van prosseguir amb el seu camí fins a l'escola de música. La nostra protagonista no podia deixar de donar-li voltes al assumpte: de vegades els somnis, per molt estranys que siguin, calen molt a fons.
* * * * *
La classe de guitarra va prosseguir amb normalitat. El petit rellotge blanc de la Nora marcava la una del migdia. Com sempre, acostumava a quedar-se mitja hora més parlant amb el senyor Martí, el seu professor. Era un home de cinquanta anys i cabells canosos, alt d'estatura però de constitució bastant feble. Això era degut al seu punt dèbil, una addicció molt comuna entre alguns: el tabac.
-No hauria de fumar tant, senyor Martí...-Li advertia la Nora mentre observava la cigarreta que tenia entre els dits.
-Ja ho sé, filla, ja ho sé, però què vols fer-li.-Es resignava ell. Acte seguit, Va fer una llarga calada.
-La Nora t'ha d'explicar una cosa.-Va intervenir la Ivet.
El senyor Martí semblà no immutar-se gaire, ja que la seva alumna sempre tenia coses de les que parlar. Però el que no sabia, es que aquella vegada seria molt diferent a les altres.
-Vostè creu que els somnis es compleixen?-Va preguntar la Nora.
-Molta gent diu que no, però jo penso que si t'ho proposes i t'esforces pots aconseguir el que vulguis.-Respongué l'home.
-No, no, no m'està entenent- Digué la noia amb una petita rialla.-És que miri, avui he somiat una cosa ben estranya. Estava sola a un parc, i em posava a parlar amb un noi que no havia vist mai a la vida. Però el que més em va sobtar, és que després em va dir no sé què de que ell era real...
El senyor Martí va emmudir i es posà pàl•lid de sobte. La Ivet es va espantar.
-Es troba bé, professor?-S'interessà ella preocupada.
-S-sí sí, n-no et preocupis, dona.-Va tartamudejar desviant la vista.
La Nora li aixecà el rostre suaument amb la mà dreta.
-No dissimuli, senyor Martí, jo ja li he explicat la meva. Ara toca que vostè m'expliqui la seva. Sóc una tomba, ja ho sap.-Va insistir la Nora intentant transmetre-li la seva confiança.
L'home va fer una última calada a la cigarreta i l'apagà aixafant-la sobre el cendrer. Després, començà a parlar:
-Vaig conèixer a l'Alícia, la meva dona, a través d'un somni, quan tan sols teníem catorze anys. Ens vam enamorar bojament, i recordo la por que tenia de que ella només fos un ésser inventat. Però un dia, i no sé ben bé com, els nostres camins van coincidir. Deu anys després vàrem casar-nos. Va ser el millor que em podia haver passat...
Les dues noies l'escoltaven encisades, mirant al seu professor amb els ulls brillants.
-És...una història molt maca...-Va ser l'única cosa que va poder pronunciar la Nora.
-Però aquí hi ha alguna cosa que no encaixa-Digué la Ivet.-Com pot la gent conèixer-se a través de somnis?
El senyor Martí va sospirar.
-Aquesta era la pregunta que es feia l'Alícia dia rere dia. Un cop va acabar l'Educació Obligatòria, va mudar-se aquí a Barcelona per especialitzar-se en fenòmens paranormals. Era un tema que li interessava molt.
-Aleshores, ella en sap sobre tot això?-Va preguntar la Nora.
-Es podria dir que sí.-Afirmà el senyor Martí.
-Apa, doncs ja sabem amb qui hem de parlar.-Digué la Ivet satisfeta, emportant-se a la Nora pel braç- Gràcies, professor!
-Però, però, un moment Ivet. Tampoc anirem allà directament a parlar amb la pobra dona.-Va dir la Nora aturant-se.
El professor s'aixecà de la cadira i va anar cap al seu escriptori. Obrí un calaix que hi havia just a sota, d'on va treure una petita targeta violeta amb un número de telèfon i una direcció apuntades.
-El seu centre està molt a prop d'aquí, teniu un quart d'hora caminant aproximadament. Estic segura de que ella us ajudarà. Això sí, vigileu amb el que dieu. Sempre ha estat una dona amb molt de caràcter.-Advertí ell.
La Nora va acceptar la targeta de bon grat i va marxar juntament amb la Ivet. després d'aquella conversa amb el senyor Martí, ja no estava tan alegre com abans. Ara tenia dubtes, molts dubtes.
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.
No hay comentarios:
Publicar un comentario