-Això em fa molt mal rotllo...- Murmurava la Ivet agafada a la seva amiga.
-No has de tenir cap por. L’únic que pot passar és que ens trobem a la senyora Carme buscant les seves xancletes roses- Digué l’Anna amb total normalitat, que estava a primera fila.
La Nora frunzí les celles al sentir aquell comentari. Ja suposava que la gent d’allà estaria molt tocada de l’ala, però no entenia què hi havia d’estrany en què una persona busqués les seves xancletes. Tot i així, no va trigar gaire en saber-ho.
Aleshores aparegué la Carme, una senyora grassa de cabells ondulats i curts, amb un rostre ple d’arrugues. Gatejava pel passadís amb lentitud, amb els peus descalços i bruts.
-Allà no. Aquí tampoc. Ah, aquí! Vaja, doncs no...on deuen ser?- Deia mentre observava cada racó detalladament.
L’Anna s’apropà a ella. La Nora i la Ivet van preferit quedar-se on estaven.
-Encara les està buscant, Carme?- Li va preguntar.
-Oh, hola maca- Saludà ella alçant el cap per mirar-la.- Doncs ja veus, perquè aquí ningú em fa cas i m’haig d’espavilar jo sola...
Es va aixecar de terra poc a poc. Acte seguit,s’adonà de la presència de les dues noies.
-Perdoneu nenes, no haureu vist pas per casualitat unes xancletes roses?- Va preguntar esperançada.
-Doncs no, ho sento molt...és el primer cop que passem per aquí i no hem vist res- Respongué la Nora encongint les espatlles.
-Home, jo li puc deixar les meves una estona si vol. No són exactament xancletes, però sí que són roses- Li va proposar la Ivet ensenyant-li les sandàlies que portava.
La Carme se les mirà amb els ulls brillants.
-Són precioses...- Deia encisada.- Però les meves ho són més. Per això les busco tant.
La Nora mirà a l’Anna, estranyada. La nena va agafar pel braça la senyora.
-Serà millor que marxi a dormir, que ja és l’hora. Demà ja les continuarem buscant.- Li digué amb molta paciència.
-I vosaltres, què? No us deixaré aquí soles, pobres criatures...-Es va preocupar ella.- Com és que heu vingut?
Les dues amigues van dubtar si respondre o no. Però mentre s’ho pensaven, l’Anna s’avançà.
-Són amigues del Pau, senyora Carme- Li explicà l’Anna.
La pobre va tindre que agafar-se al pany d’una porta per no caure a terra de l’ensurt. Semblava que allò que acabava de dir la nena l’havia fet recordar alguna cosa.
-Sí, el Pau...- Afirmà amb una mirada misteriosa.- Jo hi era aquí quan el varen ingressar. Cridava i cridava sense parar demanant a un tal Albert que li tornés no sé què. Hores després, mentre buscava les meves xancletes roses pel passadís de la tercera planta, vaig veure a un home amb un bigoti que li cobria gairebé tota la cara. Portava una carta a les mans...
A les dues noies se li posaren els ulls com taronges.
-Que diu que portava què?!- Preguntà la Ivet alçant la veu.
-I...recorda quina carta era?- Va voler saber la Nora, una mica més tranquil•la que la seva amiga.
-Doncs no, malauradament no me’n recordo, però em sembla que era d’algun joc d’aquest d’apostes...- Respongué la Carme tractant de fer memòria.- Després va marxar cap a l’ascensor, i des del vidre vaig veure que feia una combinació de botons raríssima. Com no l’havia vist mai pel centre, li volia demanar que
m’ajudés a buscar les meves xancletes, però no em vaig tornar a creuar amb ell. Suposo que no em voldria ajudar i va marxar.
Tot i que l’única preocupació de la Carme eren les seves xancletes, no deixava de ser una bona persona amb ganes d’ajudar. I gràcies a ella, no quedava cap dubte: si aconseguien esbrinar aquella combinació, estarien un pas més a prop de la carta.
-Doncs mira Ivet, ja sabem on hem d’anar- Va dir la Nora a la seva amiga.- Gràcies per tot senyora, tant de bo trobi algun dia les xancletes roses de les que tant parla!
-Jo també ho espero, maca. Ara continuaré buscant, a veure si hi ha sort...- Respongué la Carme dolçament.
L’Anna l’agafà pel braç amb força.
-Ja n’hi ha prou per avui, no? Au, a dormir, que ja són tres quarts d’una- Va dir mentre treia una clau de la butxaca del seu vestit.
-No! Primer he de trobar les xancles!- Insistia la senyora tot tractant d’ajupir-se per continuar buscant-les.
La nena va mirar a la Nora i la Ivet, penedida. Esbufegà amb impaciència.
-Ho sento, Nora. Jo us acompanyaria, però...- Es disculpava emportant-se a la Carme.
-És igual, Anna, de debò. Ens en sortirem – Va dir la Nora amb molta seguretat.
I després d’aquelles paraules, van marxar cap a l’ascensor, mentre els crits de la Carme s’esvaïen poc a poc per tot el recinte.
la meva imaginació... por llibres-perosanz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 España.
Basada en una obra en www.llibres-perosanz.blogspot.com.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://www.llibres-perosanz.blogspot.com.
No hay comentarios:
Publicar un comentario